(A)punts suspensius...

Hem tocat sostre?

2012-01-28T01:34:00.003+01:00

Reflexió breu, nocturna, desendreçada i simple, sobre una sensació que he tingut (i suposo que no en sóc l'únic) els darrers temps.

I és la sensació que ens estan imposant: ja hem tocat sostre. Mentre la crisi no ha tocat fons, els drets, de tota mena, sembla que han tocat sostre. I quan una cosa toca sostre, ja se sap que més amunt no pot anar. Més avall, sí.

Sembla que després que les lluites obreres iniciades al segle XIX, i consolidades al segle XX, amb l'aparició de l'Estat del benestar, ara toca fer passos cada cop més enrere. Més desregulació, més retallades, menys salari, més jornada, més anys per jubilar-se, menys pensions en jubilar-se, menys sanitat, menys educació, menys serveis socials.

Sembla que després dels avenços (com a mínim teòrics) en drets humans del segle XX, ara toca retrocedir. Cadena perpètua (i no vull dir-li revisable, perquè o és perpètua o és revisable), més control policial, més impunitat (de tot tipus), menys accés universal a serveis públics essencials.

I, sembla, a més, que tot això ens ho imposen i (com a col·lectiu) ens ho deixem imposar, no fotem.

Han estat diverses les converses que he tingut darrerament amb bones amigues i bons amics de diverses lluites i vivències, en les quals ha coincidit la mateixa pregunta: Què cony hem de fer? I, estranyament tractant-se de gent d'esquerres, que sempre tenim alguna sortida (teòrica i, reconeixem-ho, difícilment aplicable) als obstacles que tenim per davant, en aquest cas, no tenim resposta. Algú ha arribat a dir, fins i tot, "jo espero ordres, quan calgui agafar les armes, aviseu-me".

Així està la cosa.

Total, que demà toca mani.

Quinquis en un país de burgesos

2011-12-25T10:39:00.005+01:00

Article publicat a Nervi.

A qui se li ocorre dir, públicament, que en temps de la idíl·lica i impol·luta Catalunya pujoliana hi havia, a més, una altra Catalunya poblada de quinquis?

A qui se li ocorre donar visibilitat a una cosa tan poc burgesa com la cultura urbana? És més, com s’atreveix algú, a posar en valor subcultures suburbanes, tan infraburgeses, al bell mig del nostre Cap i Casal?

A qui se li acudeix, des d’una institució, fer exercicis permanents de desinstitucionalització de la cultura?

Qui pot tenir la idea de fer creure a la gent que hi ha models audiovisuals alternatius? Qui té la gosadia de considerar que la música electrònica ha de ser considerada cultura?

I, sobretot, qui té la gosadia de posar en joc les nostres essències pàtries fomentant el cosmopolitanisme i el multiculturalisme?

A qui se li ha acudit tot això, té les hores comptades. Li queden set dies, en concret. Quatre si restem els festius consumistes (i plens d’etiquetes made in China) en els quals ens trobem.

Quedi clar d’entrada que, per higiene i regeneració democràtica, estic a favor de la limitació temporal en l’estada de les persones en un càrrec públic (o finançat amb diners públics). Però també per higiene democràtica, i per evitar sospites de sectarisme polític, tinc clar que certs relleus han de respondre a algunes qüestions bàsiques. Dues principalment.

La primera és que la persona a canviar mereixi ser canviada. És a dir, que no hagi fet bé la feina. I la segona és que la persona substituta suposi un plus respecte la substituida.

En el cas del relleu a la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no es dóna cap de les dues qüestions.

El CCCB és un centre que s’ha guanyat a pols el prestigi internacional. L’èxit de les seves exposicions, conferències, iniciatives, seminaris, cursos, etc., és innegable. Com també ho és el paper de cert “represtigi” del barri del Raval al qual ha contribuït. El Raval, un dels cors de la ciutat de Barcelona i que, per cert, ha estat continuament al punt de mira dels mateixos que ara promouen el canvi al CCCB.

D’altra banda, suposarà el nou director del centre un plus respecte al que ja hi havia? Li haurem de donar temps. Però, deixeu-me que us digui la meva impressió. Al que serà el nou director jo només el coneixia pel fet que és un membre d’aquest privilegiat sector que són els tertulians que tant de mal estan fent darrerament. Però és que, a més, jo personalment el considerava com un segona fila dintre d’aquesta tribu. El fet és que em costa recordar res prou novedós com per a tenir-ho en compte.

Com que no he volgut pecar de sectari, aquests dies he estat donant tombs pel seu web personal i, malauradament, el meu recel ha augmentat. Ni en la seva trajectòria, ni en la seva docència, ni en els seus articles (interessant fer una cerca amb el terme “cultura”, veureu què hi trobareu, o què no hi trobareu) no hi ha res que indiqui que és un candidat amb res especial per a dirigir el CCCB. O, com a mínim el CCCB que fins ara hem conegut i que tant d’èxit ha tingut. Alguns dels referents que apareixen en els enllaços del seu web, realment espanten. I és que ja no és que no siguin similars al que fins ara ha estat el CCCB, sinó que en són diametralment oposats.

Espero, sincerament, equivocar-me. Però crec que vénen temps difícils per la cultura en general, i pel CCCB en particular. Temo que es perdrà la perspectiva global, universal, més necessària que mai. Temo que aquells qui, legítimament, governen la majoria d’administracions vulguin descafeïnar qualsevol manifestació cultural (més o menys) dissident a la qual, d’alguna manera (i sempre sense oblidar que es tracta d’un organisme d’una administració) fins ara el CCCB havia donat veu.

Les normes són les normes: has de continuar

2011-12-04T19:17:00.003+01:00

Article publicat a Nervi

Imagina que et conviden a participar a un reality show. Imagina que no saps de què va el reality. Imagina que, un cop a dintre, et diuen que, per cada resposta que erri un dels concursants (a qui ni coneixes, ni veus, però sí sents), tu seràs el responsable de fer-li una descàrrega elèctrica. Imagina que hi ha vint-i-set preguntes. Imagina, també, que per cada errada la descàrrega elèctrica va pujant d’intensitat. Imagina, però, que si arribes a les vint-i-set respostes sense deixar-te influenciar pels crits de dolor, els plors, els precs, les peticions que t’aturis, i el sobtat silenci del concursant a qui estàs electrocutant, t’enduràs ni més ni menys que un milió d’euros.

Això és el que planteja el documental “Le jeu de la mort” de la televisió francesa France 2.

Així de cru: amb la voluntat de fer un estudi sociològic, la cadena francesa convida 80 persones a participar en un suposat reality show. Un cop a la TV els presenten un suposat concursant (en realitat es tracta d’un actor) que haurà de memoritzar en un minut 27 respostes de 27 preguntes. Ja en plató l’actor és aïllat en una cabina. El concursant s’encarrega de plantejar-li, una per una, les 27 preguntes. Per cada errada de l’actor, el concursant activarà una palanca que provocarà una descàrrega elèctrica a l’actor. Al principi les descàrregues seran de poca potència. Al final, arriben als 460V. L’actor, a les primeres descàrregues hi respon amb petits crits que fan certa gràcia, però les seves respostes són progressivament dramàtiques. Fins al punt que acaba plorant, demanant que s’aturi el programa i que s’acabi amb aquest dolor. Només el concursant, no l’actor, pot dir prou i aturar el concurs. Si el concursant demana plantar-se, ho perdrà tot. I quan ho fa, la presentadora, freda i autoritària, li diu “el joc és el joc, les normes són les normes, has de continuar”. El punt màxim de dramatisme arriba quan, de sobte, l’actor que es queixava, que cridava, que plorava, calla. Ja no el sentim. Silenci terrible.

Què farà el concursant? Continuarà electrocutant a l’actor? Es deixarà portar pel públic que li demana que continuï? Farà cas a la presentadora que li diu “les normes són les normes? O, per contra, aturarà la barbàrie?

Els resultats no deixen lloc a massa dubtes: només 16 dels 80 concursants van decidir aturar-se. Els 64 restants, és a dir, un 80%, van dur el joc fins al final, tot i ser conscients que estaven fent mal i, possiblement, de molta gravetat a una altra persona.

Els resultats de la segona part de l’experiment també són significatius. A una sèrie de concursants, la presentadora els diu “vosaltres sou els amos del programa”, i marxa del plató. El concursant queda sol al plató, amb el públic i l’actor tancat a la cabina. La figura de l’autoritat (la presentadora) ha marxat. En aquest cas, el 75% dels concursants van decidir abandonar el joc, i només un 25% van arribar fins al final.

“Le jeu de la mort”, basat en l’experiment de Milgram, planteja fins on és capaç d’arribar l’ésser humà en situacions en les quals la seva consciència xoca amb les ordres rebudes per part de l’autoritat. Les conclusions són, certament, xocants. I és inevitable que et vinguin al cap, veient el documental, les barbàries que la humanitat ha comès durant tota la seva història, en nom de “l’obediència deguda”. L’extermini nazi és present en tot moment.

L’element que afegeix “Le jeu de la mort” a l’experiment de Milgram, és el poder de la televisió. O, més que el poder, el camí brutal que pot arribar a prendre aquest mitjà. Tant els concursants com el públic ignoraven que estaven formant part d’un experiment sociològic. Estaven convençuts que participaven en un programa televisiu. I, per tant, participaven, i molts cops entre riures, d’un “espectacle” que s’acostava més a la tortura que no pas a un concurs. Una tortura fictícia, cert, però que ells creien que era real i que s’emetia per la televisió.

“Le jeu de la mort” es va passar ahir al CCCB, en el marc del Miniput (Mostra de Televisió de Qualitat de Barcelona). Properament l’emetrà a l’espai Sense Ficció de TV3. Un CCCB i una TV3, per cert, que estan en entredit per les polítiques de retallades, també culturals, dels nous governs de dretes dures que ens envolten. Però això ja són figues d’un altre paner.

20 anys sense Freddie Mercury

2011-11-24T11:04:00.002+01:00

Recordo perfectament el 23 i el 24 de novembre de 1991. El dia 23, Freddie Mercury feia públic que tenia sida. Un dia deprés, avui fa vint anys, i tot just abans d'anar cap a l'institut, escoltava a la ràdio que Mercury havia mort.

Aquí us deixo alguns dels temes que no puc parar d'escoltar...

I, com cada 24 de novembre des de 1991, the show must go on...

Nervi

2011-11-07T20:30:00.004+01:00

La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.

<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>

Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.

Cerdanyola i la independència

2011-11-01T23:08:00.006+01:00

El darrer ple municipal va aprovar una moció per la qual Cerdanyola entra a formar part de la Xarxa de Municipis per la Independència.

La moció es va aprovar amb 12 vots a favor, 11 en contra i una abstenció. D'aquesta votació se'n poden destacar dues anècdotes. La primera és que CiU (els de la casa gran del catalanisme) van demanar el vot secret per evitar que se sàpiga quin dels seus regidors es va abstenir. I, la segona, que l'absència del Manuel Buenaño (regidor del PP i que va marxar del ple per anar a un sopar amb empresaris) va fer que, finalment, s'aprovés aquesta moció. Gràcies al PP, doncs, Cerdanyola ha entrat a la Xarxa de Municipis per la Independència.

Però això són anècdotes. El que m'ha fet pensar aquesta moció és que, sovint, la llunyania de la política respecte la ciutadania és més que justificada. I m'explico. No sense abans deixar clar que jo vaig participar en la consulta sobre la independència que es va fer a Cerdanyola el 20 de juny de 2010. I vaig posar la papereta del 'sí' a l'urna. Ho dic per a què no quedin dubtes.

El que em plantejo jo és si algú creu realment (i entre aquest 'algú' hi incloc els regidors i regidores d'ICV-EUiA que van votar a favor d'aquesta moció) que Cerdanyola és realment un "municipi per la independència"? Si passegem pels carrers de la nostra ciutat, estem segurs que la majoria de la ciutadania se sentirà identificada amb aquesta moció? Reflecteix aquesta moció el que és la realitat cerdanyolenca? Com diria aquell, m'hi jugo un pèsol (i ben gros) a que no. La mateixa consulta de l'any passat n'és un exemple. Malgrat que es va deixar votar durant uns quants dies; malgrat que hi havia delegats que podien recollir vots de la gent (alliberant-los d'haver d'anar a les urnes); malgrat ser una consulta simbòlica no vinvulant; malgrat tot això, la participació no va arribar al 13%. I els vots contraris a la independència (un 12,65%) van ser dels més alts de totes les consultes que es van fer arreu del territori català.

Votacions com aquesta i altres que s'han fet històricament (també en les èpoques que governava ICV-EUiA, que consti) augmenten la sensació que el que passa a la sala de plens no sempre es correspon a la realitat del que passa portes enfora de l'ajuntament.

Em permeto, finalment, i amb tota la modèstia, demanar al conjunt de regidors i regidores de Cerdanyola que, ara que ja som municipi per la independència, aprovem una moció per ser un municipi per la justícia social. Estic segur que, aquest cop sí, la política cerdanyolenca s'assemblaria més a la ciutadania que representa.

Semblances raonables

2011-10-28T10:08:00.001+02:00

Euskadi, paraules del dia després

2011-10-21T17:42:00.005+02:00

El dia després de l'anunci més esperat, adjunto fragments d'articles, paraules (què importants són les paraules!). No meves, sinó de persones que opinen en diversos diaris. No les comparteixo totes, però sí les llegeixo totes. I després, en trec les meves conclusions. Que cadascú en tregui les seves.

"El final era esto" d'Isaac Rosa (Público)

Algunos, al decir "el final de ETA", fantaseaban con la victoria policial total, la imagen del último etarra sobre la Tierra detenido, y que no quedase nadie ni para levantar la bandera blanca. Un final tan inverosímil como el que otros soñaban alguna vez, con un adiós de ETA que equivaldria a la consecución de sus objetivos, una Euskadi independiente y socialista, sea lo que sea tal cosa, en la que ETA se despediría por innecesaria entre vítores.

(···)

Entre un final y otro, entre las dos posturas maximalistas e inverosímiles, una mayoría esperábamos que el final sería algo como lo que finalmente ha sido: un vídeo tan sórdido como todas las anteriores producciones televisivas de la banda; (···) un adiós sin épica, por agotamiento; (···) hasta el abertzale más iluso mo podrá negar que este final (···) por muchos paños que le pongan, se parece demasiado a una derrota: la de una banda que se va por la puerta de atrás, sin haber conseguido ni uno solo de sus objetivos.

"Un día cualquiera" de Francisco Balaguer (Público)

La paz es, en realidad, el fin de una anormalidad, de un desorden moral y cívico, de una monstruosa aberración por la que algunas personas se creen con el derecho a destrozar vidas ajenas. (···) por la que se pretenden defender planteamientos legítimos que dejan de serl en el momento mismo que se recurre a la violencia. Esta paz que nos llega ahora es también de naturaleza silenciosa, porqué tiene una parte de alegría y otra de tristeza, y quizá no haya que festejarla ni hacer de ella una bandera, pero es hermosa.

(···)

La lucha por la paz no acaba de terminar, sino que comienza ahora su fase decisiva. Un periodo en el que quizá podamos cerrar muchas heridas y reconocer, al mismo tiempo, que otras muchas quedarán abiertas para siempre y que tendremos que vivir con ellas.

(···)

Es también momento para pedir responsabilidad y sensibilidad a las personas a las personas que tienen que gestionar eñ nuevo escenario que se abrió ayer. Quizá no debieran olvidar que la paz es siempre frágil y que el proceso va a requerir mucha sabiduría.

"La paz es una tarea de héroes" de José Andrés Torres Mora (Público)

Al final venció la democracia. Lo hizo con todos los instrumentos propios de la democracia. Venció la política frente a la violencia, el derecho frente a la fuerza, la palabra frente al plomo.

(···)

La paz trae lágrimas, el día de la paz es también un día triste. Unos seguiran llorando a sus seres queridos, sacrificados inútilmente (···). Otros seguiran sufriendo una cárcel que ya sabrán inútil y por tanto especialmente dolorosa.

Entrevista a Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch (Diari ARA)

Els presos haurien d'estar a prop dels seus familiars i que s'hauria de fer tot el que pugui donar la legislació en matèria penitenciària, suposo que reduccions de pena per estudi o treball, llibertats condicionals un cop complertes les tres quartes parts i tractes personalitzats en el cas de malalts (···) Els presos d'ETA han de ser igual que els altres presos.

ETA ha de reconèixer el mal que ha fet, no sé si un mea culpa , no sé si demanant perdó, no sé amb quina fórmula, però han de reconèixer que han provocat molt dolor i sense equiparar el que han fet ells amb el que ells hagin pogut patir, han de ser coses diferents. I diria més, aquest reconeixement l'han de fer amb tota la societat, no només amb el que entenem específicament com a víctimes, perquè tota la societat ha estat víctima d'ETA.

Les víctimes no han de tenir cap paper en el procés de pau o del final d'ETA, del final de la violència, en fi, això admet molts registres d'expressió. Tot això s'ha de resoldre, ara és un bon moment per fer-ho, i nosaltres, des del nostre patiment, no podem tenir el necessari cap fred que és imprescindible; sense el cap fred no es poden prendre decisions, i les persones que hem patit més les conseqüències del terrorisme no l'hi tenim. Altra cosa és, però, que sí que se'ns ha de tenir presents.

"Del pre-guió al post-final" d'Antoni Batista (Diari Ara)

El text (d'ETA) respon al preguió de la Conferència de Pau de Sant Sebastià, de dilluns passat, i la immediatesa corrobora que l'encaix entre la petició i la resposta era previ a les dues litúrgies, la dels líders internacionals i la de l'habitual comunicat al diari Gara i a la cadena BBC.

Però el preguió ja és història, ara caldrà encarar el postfinal d'ETA des dels diferents actors amb paper. L'organització ETA caminarà cap a l'autodissolució i el lliurament de les armes, i ho farà en funció del diàleg tècnic, bàsicament sobre els presos. L'esquerra abertzale consolidarà el seu pes institucional amb una bona representació al Congrés el 20-N i es prepararà per a la seva gran fita: les autonòmiques del 2013 i, si Arnaldo Otegi és lliure perquè el Tribunal Suprem interpreta la llei segons els nous temps, tindrà la possibilitat fins i tot d'assolir la Lehendakaritza.

"Un nou temps amb moltes coses per escriure" d'Odón Elorza (El Periódico)

El comunicat que vam conèixer ahir a la tarda és prou clar, més enllà de la retòrica pròpia de l'independentisme radical que tracta de vestir una decisió somiada que sempre pensarem que ha arribat tard, molt tard.

"S'ha acabat, oi?" d'Iñaki González (El Periódico)

Com a demòcrates tenim dret a la insatisfacció per un final agredolç. Dret a recordar que aquestes dècades d'assassinat han estat repugnants per si mateixes, no per l'esterilitat de l'estratègia. Aquest és un espai en què encara han d'avançar molts en l'esquerra independentista basca.

Però com a demòcrates hauríem d'assumir el compromís de cedir un futur diferent del que hem heretat i viscut. Diferent de l'últim segle de constants greuges successius. Perquè la victòria d'avui és sinònim de raó i no de represàlia. El rival polític pot ser-ho d'una vegada sense ser l'enemic i la convicció política pot substituir l'extermini de les idees alienes.

Avui toca #canviglobal

2011-10-15T10:53:00.002+02:00

Consulta aquí el mapa de mobilitzacions.

El meu manifest polític

2011-10-04T17:03:00.004+02:00

L'Elvira Lindo publica a El País un article que assumeixo com a manifest polític particular. El subscric de principi a fi.
Si vols quedar amb mi, oblida't, ni que sigui per una estona, del puto mòbil. Ho dic seriosament.
Aquí teniu l'article en qüestió:

No me quieras tanto

De un tiempo a esta parte quedo con personas que, en realidad, no tienen un gran interés en charlar conmigo. Esto podría minar mi autoestima pero una suerte de optimismo insensato me lleva a pensar que amar y no hacer ni puto caso pueden ser compatibles. Yo sé que esas personas que no muestran mucho interés en hablar conmigo me quieren. Si no fuera así, entendámonos, no quedaría con ellas. Esas personas me escriben mensajes rebosantes de cariño: por e-mail, por sms, por Whatsapp, por Facebook, por activa y por pasiva. Y en esos mensajes hay frases tan apasionadas que parecen extraídas de un bolero. Son frases que antes en España no se decían pero que, ahora, gracias a la revitalización del género epistolar propiciado por las nuevas tecnologías, están en auge.

Esas personas me dicen que me adoran. Que me adoran y que cuentan los días para verme. Que cuentan los días y que me quieren. Que me quieren y que nos va a faltar tiempo en una cena para contarme todo lo que me tienen que contar. Que nos va a faltar tiempo y que están deseando conocer mi opinión. Que desean conocer mi opinión y que nadie como yo para compartir este y otro secreto. ¿Y por qué? Porque soy adorable. Eso me dicen. El mundo de la tecnología ha bolerizado el género epistolar. Ha generalizado el lenguaje de las postales románticas y ahora lo que toca es escribirse con palabras de novios antiguos de los años cuarenta. Y, aunque yo soy de esa generación en la que si tus padres te decían "te quiero" es porque o se iban a morir ellos o te ibas a morir tú, tengo el corazón débil y, cuando una persona me pide una cita con palabras tan melosas, soy incapaz de no creerme un poco la pasión que sienten hacia mí. Esas personas son las que te reciben con los brazos abiertos en un restaurante, te dan un beso apretado y unen sus pechos sin pudor contra tus pechos, por no hablar de otras partes que también entran en contacto, en estos abrazos actuales; sean hombres o mujeres los que intervengan en ellos. Esas personas son las que acto seguido de desdoblar la servilleta y ponerla sobre sus piernas, sacan el móvil del bolso o de la chaqueta y lo colocan al lado del plato.

Esas personas de las que hablo, las mismas que me adoran por escrito, suelen tener un iPhone o una Blackberry, a través de los cuales me escriben a mí esos deliciosos mensajes. El problema es que mientras están conmigo no renuncian a comunicarse con terceras personas. Con un ojo me miran a mí, que estoy situada a la izquierda, por ejemplo, y por el rabillo del otro, miran a su querido aparatito. Suena una campanilla. Les ha entrado un mensaje. Lo leen tan rápido que casi no lo noto. Entonces, sonríen. Sonríen como si alguien les hubiera contado un secreto, o algo picante, o como si les acabara de llegar una información crucial. Pero, desde luego, no sonríen por la conversación que tiene lugar en la mesa. Esas personas, las mismas que, con desesperación, anhelaban verte, te dicen, perdona, perdona un momentito, y se ponen a teclear un mensajito con un solo dedo. Qué dedo más rápido tienen esas personas. Es un dedo entrenado para escribir como si a uno le hubieran amputado la mano izquierda. Una vez terminado el mensaje la conversación continúa. Continúa hasta que vuelve a sonar de nuevo la campanilla: el amante, el amigo, el jefe, el cómplice, el plasta, ha contestado. Nueva sonrisa de esas personas que nos quieren tanto. Y como poco a poco van perdiendo la vergüenza, toman el iPhone o la Blackberry con las dos manos y teclean entonces con los dos pulgares. Qué maravilla de pulgares. Parece que han ido a una academia de mecanografía con pulgares para iPhones. Viene el camarero a tomar nota de la comanda y como las personas que tanto me quieren están ya apoyadas en el plato escribiendo a velocidad de vértigo mensajes tan apasionados, imagino, como los que me pusieron a mí, soy yo la que encarga el vino, el picoteo del principio y, si se me ha informado antes, el plato elegido por las personas que tanto deseaban este encuentro. No siempre una se siente ignorada, en lo absoluto. Hay ocasiones en las que los dueños de la Blackberry o el iPhone te hacen partícipe de los mensajes recibidos, y tú puedes aportar algo en las contestaciones. A veces se trata de los amantes y entonces ya vives con excitación delegada. Ha habido ocasiones en las que las personas que me quieren se intercambian fotos con dichos amantes. No fotos a lo Scarlett Johansson, porque no son horas. Imagino que ese tipo de instantáneas de corte más íntimo las dejan para cuando están encerrados en el cuarto de baño de su hogar, mientras sus maridos o sus mujeres están acostando a los niños. El móvil ha supuesto una revolución en el universo de la infidelidad. Quiero decir con esto que no soy uno de esos espíritus rancios que discuten las ventajas que para muchos ciudadan@s ha supuesto la irrupción de la nueva telefonía.

Solamente quisiera expresar el desconcierto que me produce el que personas que tanto me adoran y desean compartir una hora y media de mesa y mantel conmigo no sean capaces de olvidarse del puto móvil durante un tiempo ridículo de sus hiperconectadas vidas. Que lo comprendo todo, sí, ¡que yo también tengo iPhone!, pero que lo dejo metido en el bolso. Joé.

Valdrà la pena intentar-ho

2011-09-26T01:33:00.005+02:00

M'assavento a través d'El País de l'existència d'una iniciativa interessant. Per primer cop, presos d'ETA es reuneixen amb familiars de les seves víctimes. I demanen perdó sense que això els suposi cap tipus d'avantatge penitenciari. L'experiència, sembla, és positiva. Uns i altres se senten alliberats.

Com no podia ser d'una altra manera, els sectors més retrògrads, que sembla que necessitin una atmosfera violenta a Euskadi per a a mantenir un status i uns resultats electorals, han criticat el programa. Pot suposar, diuen, concessions polítiques que ETA no mereix.

La Història ens demostra que els conflictes armats (i polítics) no se solucionen només a través de vies policials. I menys encara il·legalitzant opcions polítiques. Es necessiten programes com aquest. Es necessita més alçada política. La Comissió per la Veritat i la Reconciliació de Sudàfrica, amb tots els seus dèficits, és un exemple. Processos similars s'han dut a terme a Irlanda i a alguns països de l'Amèrica Llatina.

Ara sembla que, poc a poc, aquí també avancem en aquesta línia. De moment és un programa reduït pel que fa al nombre de persones implicades. Però el seu èxit farà augmentar la confiança. I augmentar la confiança voldrà dir facilitar la reconciliació. I de la reconciliació, a la pau definitiva. Valdrà la pena intentar-ho.

Rubalcaba

2011-09-15T20:59:00.003+02:00

El mes de setembre de 2004 vaig entrevistar Rubalcaba, per tractar sobre l'11M. Avui, rellegint l'entrevista, m'ha cridat l'atenció una de les coses que va dir:

"Un gobierno cuando miente una vez y le pillan, vale, pero cuando le pillan cuatro veces la ha jodido. Y la credibilidad, y vosotros sabéis comunicación, se te va a chorros. Es como una hemorragia. Es como en el Gatopardo. No sé si habéis leído el Gatopardo. En la parte final del Gatopardo, que describe cuando el tío se muere, hay una escena maravillosa que dice que es como la arena de un reloj que primero cae finita, pero luego de repente se ensancha la abertura y te cae la arena, la vida se te va a toda velocidad. La credibilidad política es igual. Un día mientes en una rueda de prensa y pierdes un 5%, en la segunda mentira pierdes un 50%, en la tercera estás jodido"

Aquestes frases, que llavors valien per Aznar i Rajoy, avui valen, segurament, per Zapatero i Rubalcaba.

Inconstitucionalitzar ideologies

2011-08-30T20:33:00.006+02:00

El que escriuré a continuació probablement no serà massa ordenat. Potser no tindrà coherència. Està basat en el que penso que està passant aquests dies en la política espanyola. Per cobrir els dèficits que generarà aquest desordre i aquesta poca coherència, al final us recomanaré alguns articles de gent que en sap i que us posaran, segur, les coses més clares.

Com segurament sabreu, PSOE i PP o, millor dit, Zapatero i Rajoy, han arribat a un acord per modificar, amb urgència, la Constitució. Aquests dies hem sabut que, aquest text gairebé sagrat i tant difícil de tocar, quan convé es pot modificar en 15 dies, per via d'urgència i sense debat.

L'objectiu d'aquesta modificació: limitar constitucionalment el dèficit públic. Dit així, per la majoria de gent, segurament, la cosa no sembla massa greu. Ho és. Seré demagog, potser, ja he dit que per a més rigorositat llegiu els articles del final, però aquesta reforma el que significa és la constitucionalització d'una ideologia i la inconstitucionalització d'altres. Així de cru.

Òbviament aquí qui s'està cobrint de glòria és ZP i el PSOE, i espero que això els passi factura electoral. I m'és igual que qui vingui al darrera sigui Rajoy, el PP i el que això representa. Avui s'ha demostrat que actualment no hi ha diferències entre votar a uns o a altres.

Si tirem enrere en el temps, veurem que el PSOE es va presentar a les eleccions amb la promesa de reformar la Constitució. Cert. Però no busqueu en el programa aquesta reforma. No hi era. Les reformes que proposava el PSOE anaven en la línia d'acabar amb la discriminació de gènere a l'hora d'accedir a la corona o en la lína de reformar el Senat perquè es convertís en una càmera real de representació del pluralisme de l'Estat espanyol. La covardia política (disfressada d'una suposada manca de debat social i de la rigidesa dels processos de reforma) ha fet que cap d'aquestes reformes es dugués a terme. Ara bé, quan el senyor Mercat i la senyora Merkel han trucat a la porta, ràpidament s'ha procedit a reformar el text per a convertir la Constitució espanyola en un text que consagra el liberalisme com a sistema econòmic constitucional. I aquest cop la reforma tira endavant malgrat que és evident que no hi ha hagut debat social.

De fet no hi ha hagut ni debat polític:

1- ZP i Rajoy arriben a un acord sense consultar els seus partits. 2- Els seus partits assumeixen l'acord sense obrir boca (lògic en el cas del PP, lamentable en el cas del PSOE). 3- S'estableixen uns terminis reduidissims per a què els partits de l'oposició no puguin gairebé ni reaccionar. 4- S'evita el referèndum popular per considerar que és un tema excessivament "tècnic". Reitero que amb la refoma constitucionalitzen i inconstitucionalitzen ideologies. Això no és un tema tècnic, és un tema profundament polític.

Aquesta reforma demostra, a més, que per alguns, o pels que governen, el mercat (aquesta cosa que no sabem ben bé què és ni qui és) està per sobre de la política (aquesta cosa que, cada cop sabem menys què és).

Tot plegat amb un parlament moribund. Un parlament que té els dies comptats, un president de govern més desgastat de mai, quina legitimitat té per imposar una modificació d'aquesta dimensió? Quina concepció tenen de la democràcia PSOE i PP utilitzant un procediment tant profundament anti-democràtic per a modificar un text legal de la transcendència d'una Constitució?

Lamentablement només ens queda la mobilització. Segurament no servirà de res però serà, segur, molt més digna que l'actitud que estan mostrant, sobretot, des de les files socialistes (per cert, hi té cabuda el socialisme en la constitució reformada?).

I ara, els articles promesos:

Déficit de cultura democrática, de Rafael Escudero Alday.

Contra la reforma y el consejo de administración, de José Luis López Bulla.

Referéndum versus democracia autoritaria, de José Luis López Bulla.

Razones económicas para rechazar el acuerdo neoliberal entre el PSOE y el PP, de Juan Torres López.

La gran aliança social, d'Andrés Querol.

La ideología neoliberal, a la Constitución, de José Luis de Zárraga.

No a la reforma constitucional. Volem referèndum!, de Toni Salado.

Si voleu recomanar més articles, ja sabeu.

I aquests dies, a estar atents a les convocatòries de mobilitzacions. Espero que siguin el màxim d'unitàries possible.

Cultura... Popular

2011-07-18T20:17:00.008+02:00

Cultura: [antrop cult] Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat.

L'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona ha assolit i consolidat els darrers anys un elevat grau de compromís i de servei envers els ajuntaments i la ciutadania. Treballem en diversos àmbits com són la lectura pública, el patrimoni cultural, la difusió artística i els recursos i activitats culturals. També la cultura popular i tradicional.

Pel que fa a la lectura pública som el principal operador a la província de Barcelona. La Xarxa de Biblioteques Municipals és un model de referència i d'estreta col·laboració i responsabilitat entre administracions locals que dóna servei a prop de dos milions de ciutadans i ciutadanes.

Liderem les Xarxes de Museus i d'Arxius Municipals per coordinar la preservació i difusió del nostre patrimoni cultural més proper. Assessorem i cooperem amb els ajuntaments en la creació de béns culturals promoguts pels propis municipis.

Som impulsors dels circuits de difusió artística als teatres i auditoris públics per afavorir unes programacions municipals de qualitat. El nostre objectiu més estratègic és desenvolupar, amb els ajuntaments, una societat més culta, més lliure i més cohesionada a cadascuna de les nostres ciutats i pobles.

Xarxa d'Arxius Municipals
Xarxa de Museus Locals
Programa d'Estudis del Patrimoni
Institut del Teatre
Centre de Cultura Contemporània
Centre d'Estudis i Recursos Culturals
Pati Manning, espai de cultura
Xarxa de Biblioteques Municipals

Tot això, des d'ara, esdevé cultura popular. Però popular en el sentit més negatiu (i robat) de la paraula: tot això passa a mans del Partit Popular, fruit del pacte a què han arribat amb CiU per governar la Diputació de Barcelona. Gràcies, doncs, amics de la casa gran del catalanisme per deixar gestionar la cultura catalana a aquells qui més han fet contra ella.

Retallades CiU i jo

2011-07-09T12:54:00.004+02:00

Tinc dos problemes de salut crònics. Un menys greu i l'altre, espero que també sigui menys greu. Amb tots dos he tingut experiències recents que demostren que les retallades de CiU no són ficció. Són realitat que ens afecta directament als usuaris de la sanitat pública. És a dir, a les classes populars. Els que es poden permetre el luxe de mútues i sanitat privada, segurament no tindrien els problemes que ara explicaré.

Tinc un problema des de fa anys a l'oïda. Alguns de vosaltres ja ho sabeu. Tinc un xiulet a l'oïda permanent. És un xiulet que no només em fa perdre audició, sinó que, segons la meva otorrino, és una de les possibles causes del meu insomni habitual. Doncs bé, el mes d'octubre passat la meva doctora em va donar una bona notícia: hi havia a la Vall d'Hebrón un programa pilot per començar a cercar solucions a aquest problema que, per ara, no té cura. Per participar-hi, sense garantia de solució, m'havia de medicar durant quatre mesos. Vaig dir que sí. El 'no' ja el tenia. From lost to the river. Després de quatre mesos medicant-me, em donen la mala notícia: Boi Ruiz, conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya (i promotor actiu, des de la seva butaca pública, de la sanitat privada) ha començat les retallades. I el programa de la Vall d'Hebrón és un dels programes que cau. Per sort, la medicació que m'he pres durant quatre mesos no és (excessivament) nociva.

El segon problema crònic que tinc, té a veure amb el meu sistema digestiu. No detallaré. Només dir que aquests dies he hagut d'anar al metge. I m'he de fer unes proves. Sense voluntat d'espantar ningú, l'objectiu principal d'aquestes proves és descartar càncers o prevenir-los. Doncs bé, la doctora, literalment, em va dir que tenia sort d'haver anat a la consulta l'1 de juliol, perquè això vol dir que em podran fer aquesta prova en el termini d'un mes i mig. Si hi hagués anat a partir del 15 de juliol, no m'haguessin donat hora fins l'any que ve. I, reitero, és una prova per detectar o descartar càncers. L'explicació: se'ls està acabant el pressupost per fer aquestes proves, i calculen que a partir del 15 de juliol ja no tindran ni un euro per fer-les.

Així de simples i crues són les retallades de CiU. I mentrestant, suprimim l'impost de successions per aquells sectors de la societat que no trepitgen mai la sanitat pública.

Referèndum Llei Òmnibus

2011-06-22T11:59:00.003+02:00

Entra aquí, i demana als grups parlamentaris un referèndum sobre la Llei Òmnibus.

Volem un referèndum

2011-06-20T20:55:00.003+02:00

Catalunya, com a país, té al davant la millor oportunitat per exercir el dret a decidir.

Perquè tenim el dret a decidir sobre el nostre avenç com a país (o, si més no, sobre el nostre no retrocés, què ja té tela que ens haguem de conformar amb no retrocedir, però això és una altra història); perquè tenim el dret a decidir ser un país lliure i, sobretot, socialment just; perquè tenim el dret a decidir, al cap i a la fi, el futur del nostre país.

I és la millor oportunitat perquè allò que surti de l'hipotètic dret a decidir de què parlo, no dependrà, per aplicar-se, ni de Madrid ni de cap altre monstre o amenaça exterior. No dependrà de si hi ha o no voluntat a l'altra banda del riu (com ens retreuen alguns quan ens atrevim a esmentar la paraula federalisme). No. No quedarà en paper mullat. O, en tot cas, dependrà de casa nostra, dels nostres representants polítics, que això no sigui així.

Perquè la Llei Òmnibus és una llei catalana. És una agressió catalana. Per això, catalans i catalanes, reivindiquem més que mai el dret a decidir: exigim un referèndum sobre la Llei Òmnibus!

Adéu a un amic (des)conegut de tota la vida

2011-06-19T11:24:00.006+02:00

Ha mort Mr. Clarence Clemons. L'ànima de l'E Street Band. Un dels vèrtex que formaven un dels triangles que va marcar la meva adolescència: Bruce Springsteen, Patti Scialfa i ell, Mr. Big Man.

Figura potentíssima, d'imatge dura però entranyable. Un amic (des)conegut de tota la vida.

Aquí teniu un dels seus llegats. El seu saxo vola més que corre a Born to run.

Violències

2011-06-18T10:25:00.005+02:00

Vagin d'entrada dues qüestions:

1- Formo part, des de fa anys, de l'organització d'un dels diputats agredits el passat dimecres a les portes del Parc de la Ciutadella.

2- Ja vaig escriure en aquest bloc, i ho vaig parlar amb diversa gent que està participant activament en el 15M, que no em semblava bona idea el bloqueig del Parlament. No em semblava bona la idea en si, però menys encara les conseqüències que sospitava que podria comportar i que, finalment, es van confirmar.

Dit això, passada la violència del 15J (per cert, ens equivocariem si, malgrat les imatges i vídeos que tots, jo inclòs, hem fet circular, la centressim en els "secretes" que, en realitat, no van fer res que no hagin fet sempre), potser que ens centrem en les violències que, finalment, seran les més importants.

Perquè, si és violència, física i verbal, el que va passar dimecres davant del Parlament, hi ha altres violències que tenim al davant i que temo que seran les que tindran més llarg abast.

Detecto, per exemple, una espècie de violència de baixa intensitat. Baixa intensitat per les formes i per l'objectiu més aviat reduit: el propi moviment del 15M. Els fets de davant del Parlament han estat l'excusa perfecta per començar una operació de desprestigi greu del moviment. I no parlo dels mitjans. Per cert, amb alguna excepció que tothom pot identificar, el paper dels mitjans aquests dies ha estat, si més no, diferent. Fins al punt, penso, que s'han arribat a convertir en un dels actors que han facilitat la mobilització. No parlo, doncs, dels mitjans. Parlo d'alguns polítics. L'ús de termes com kale borroka, guerrilla urbana, violència extrema, nous mètodes sofisticats de violència urbana, que aquests dies estan utilitzant polítics com el propi President de la Generalitat o el Conseller de l'Interior, al marge de ser molt qüestionable, no és, en absolut, gratuït. Tothom sap cap a on porten aquestes paraules en l'imaginari col·lectiu.

Atribuir als governs d'esquerres de Barcelona i Catalunya la suposada impunitat de moviments socials violents, com ha fet Josep Antoni Duran i Lleida (no sé si des de la seva suit de 1000€ diaris) és, també, una perversió. És, també, violència.

Però la violència principal d'aquests dies, és la violència que es conté en els pressupostos de la Generalitat i que els disturbis i actes violents van tapar des d'un punt de vista informatiu.

És o no és violència que en un temps de crisi com l'actual els pressupostos redueixin en 1.200 milions d'€ la despesa social (atenció primària, programes de salut mental, programes d'inclusió social de persones seropositives, programes de prevenció i de protecció en casos de violència de gènere, etc.)? És o no és violència que en aquest context es redueixin les consultes d'urgències en els hospitals públics i s'augmentin les llistes d'espera (ja de per si llargues)? És o no és violència que en un moment en que augmenta constantment el nombre d'alumnat a les escoles, es redueixi el professorat? És o no és violència que al sector que més l'està afectant la crisi se li redueixin en 20 milions d'€ les beques per a menjadors i transport escolar? És o no és violència que es redueixi en un 26% la recerca universitària quan tothom coincideix que la recerca i la innovació són claus per a la recuperació econòmica i social? En definitiva, és o no és violència aprovar uns pressupostos que el que fan és deteriorar i, en bona part, fomentar la privatització de molts serveis públics?

I, és o no és violència una llei com la Llei Òmnibus que, al marge de plantejar dubtes, potser no legals, però sí morals (quin menyspreu a la democràcia voler ventilar 80 lleis d'una tacada), suposa posar en safata al sector privat bona part de la gestió de l'àmbit públic? Ara entenem què volia dir el Preseident de la Generalitat quan deia que el seu govern seria un govern bussiness friendly.

Aquestes violències són les que recordarem. Perquè són les que perduraran i les que ens afectarna directament. I contra aquestes violències hem de seguir lluitant. Des del moviment 15M, des dels sindicats, des de les organitzacions polítiques d'esquerres, des del teixit social. I de manera unitària.

Per això és més important que mai sortir al carrer. Sortir al carrer el 19 de juny i sortir al carrer el 21 de juny.

Documental sobre l'#Acampadasol. L'esperança continua.

2011-06-17T18:19:00.002+02:00

Aquí podeu veure el documental sencer. Feu-lo córrer!

I per desindignar-nos (ni que sigui per una estona)...

2011-06-16T00:13:00.002+02:00

...fem punt de creu

Españistán

2011-06-15T23:53:00.003+02:00

Ja ha donat moltes voltes per internet, però no està malament anar-lo veient. Més que res, per no perdre la indignació.

Jo vull que el Parlament treballi

2011-06-15T09:14:00.002+02:00

Fa poc més de sis mesos es va constituir el Parlament de Catalunya d'aquesta legislatura. Un 60% de la població catalana va accedir a les urnes, lliurement, i va decidir quina seria la composició del Parlament.

És una composició que a mi no m'agrada. No m'agrada gens. Però és la que va decidir un 60% de la població (amb la col·laboració inestimable del 40% que, legitimament, va decidir no anar a votar). Per tant, tinc una cosa claríssima: és un Parlament legitimat pel poble català.

Contra les polítiques injstes que aquest Parlament, i d'altres, volen tirar endavant, hi ha diverses maneres de lluitar.

Una és, òbviament, el treball de la política tradicional. La política institucional. Que les persones que han estat escollides pel poble, facin la seva feina des de dintre.

Però també hi ha el treball del carrer. I aquí hi entra un moviment com el del 15M. Un moviment lliure, obert, transparent, engrescador, emocionant, directe, polític. Sí, polític, encara que a alguns els faci repel·lús aquest terme. El treball des del carrer és més necessari que mai. I, he de comfessar, que molts que estem indignats des de fa temps ens hem alegrat de l'aparició d'aquests neo-indignats i neo-indignades. Benvinguts siguin.

Però el treball, la indignació i la lluita al carrer, ha de tenir un límit. Què pensariem si les masses ultra-conservadores catòliques decissin bloquejar el parlament perquè no volen que es legisli a favor dels drets de gais i lesbianes, per exemple? Què pensariem si els poderosos de les empreses immobiliàries i constructores bloquegessin el Parlament quan aquest legislava les polítiques progressistes d'habitatge (que, per cert, CiU tirarà per terra)? Diriem, com diuen avui els concentrats davant del Parc de la Ciutadella, que són el poble i, per tant, tenen dret a bloquejar el Parlament?

Digueu-me tradicional si voleu. Però jo formo part dels centenars de milers de persones que el mes de novembre van exercir el seu dret a vot i van escollir un Parlament. Fa ben pocs anys aquest dret estava prohibit, per cert. I jo el que vull és que les persones a qui jo vaig dipositar la meva confiança, les persones que em representen, facin la seva feina. Avui aquesta feina és intentar evitar democràticament que s'aprovin els pressupostos més injustos socialment i políticament de tot el període democràtic. I això vol dir, que ho facin discutint i votant al Parlament.

I vull que la lluita al carrer també s'expressi amb contundència i claretat, però no amb mètodes totalitaris. Acampar davant del Parlament, sí. Cridar ben fort perquè la indiginació se senti dins del Parlament, també. Bloquejar el Parlament, no. Perquè només cal fer una ullada als diaris més reaccionaris per saber a qui beneficia això. Porten un mes desitjant que això passi. Porten un mes esperant aquesta relliscada. Els ho posarem en safata?

I si tinguéssim dret a decidir?

2011-06-13T21:31:00.003+02:00

I si tinguéssim dret a decidir coses realment importants?

I si tinguéssim dret a decidir si volem retallades o no?

A Itàlia avui han tingut dret a decidir. I el poble ha parlat clarament.

Oi que CiU estava a favor del dret a decidir? Doncs vinga, no us talleu i apliqueu-lo!

Jorge Semprún

2011-06-07T23:18:00.000+02:00

Avui ha mort Jorge Semprún.

L'esperança ve d'Itàlia

2011-06-05T12:34:00.013+02:00

"Nadie nace delincuente. El problema es que aquí a veces no tienen otra opción. Debemos crearla con tres armas: transparencia en los concursos públicos, en la gestión del dinero; puestos de trabajo, que es un derecho, no un regalo que concede quien controla el barrio, y oferta cultural. La cultura es imprescindible. La ciudad no es más segura con el ejército en cada esquina, sino si la disfrutan los ciudadanos, si hay autobuses y metro por la noche, si existen talleres de teatro, de música. Tenemos que abrir Nápoles"

Fa uns mesos, quan esclataven les revolucions de Tunísia i Egipte, recordo que escrivia a Facebook, alguna cosa similar a "cau Mubarak, a veure quan cau Berlusconi". La victòria de Luigi de Magistris (autor d'aqueses paraules en una entrevista a El País), en les eleccions municipals a Nàpols, demostra que, potser, no estem tant lluny d'aquest moment.

Els resultats obtinguts per De Magistris a Nàpols, o de Giuliano Pisapia a Milà, són un brot d'esperança. Fa uns anys dèiem que les movilitzacions canvien les consciències, i els vots canvien governs. Aquí ho tenim.

I aquí no ha de quedar. El 15M, les acampades, han canviat consciències i han teixit esperances. Encara que siguin fragmentades. Potser l'esperança es cus a pedaços. Ara queda el camí més llarg. Que aquestes consciències transformades, que aquestes esperances, es tranformin en vots per canviar governs. I aquí la responsabilitat màxima no és el del votant, sinó de qui es vulgui convertir en la veu política d'aquestes consciències renovades. Sembla que a Nàpols i a Milà ho han sabut fer. Esperem que aquí també s'aconsegueixi.

Reunions privades en despatxos públics

2011-06-02T18:00:00.002+02:00

Foto: cerdanyola.info

Potser serà una tonteria. Potser no se li ha de donar importància, però penso que el despatx d'alcaldia no és el lloc on s'hagin de fer reunions entre partits. Encara que sigui per decidir qui governarà o deixarà de governar.

Són reunions privades en despatxos públics.

Totes les entitats de la ciutat podran fer servir, a partir d'ara, els despatxos de l'ajuntament per a fer les seves reunions?

Pactes a Cerdanyola (2)

2011-06-02T11:06:00.003+02:00

Els vots diuen moltes coses. Tot i que de vegades sigui difícil desxifrar, o acceptar, el que transmeten.

Quan fa quatre anys des d'ICV-EUiA de Cerdanyola dèiem que els resultats demostraven que la gent volia que governéssim i, per tant, proposavem un acord de govern a PSC primer i a CiU després, ho fèiem perquè interpretavem que, malgrat no guanyar les eleccions, pujar de 7 regidors a 9 ens legitimava a fer-ho. És un argument discutible, però estic segur que tothom pot arribar a entendre'l.

Què passa quan els vots de la ciutadania ens fan passar de 9 a 5 regidors? Jo ho tinc clar: aquest cop la gent no vol que governem. Algú em podrà dir que si precisem una mica més, en realitat el que no vol la gent és que liderem el govern. Cert. Però no hem d'oblidar que nosaltres ens presentavem per guanyar les eleccions, per liderar un projecte de ciutat. I la ciutadania no ens ha donat suport. Punt. No passa res.

Estic convençut que el que ens cal ara és tornar a l'oposició, i des d'aquí intentar reconstruir el nostre projecte. Un projecte que té bases molt sòlides (molt més que qualsevol dels altres projectes que s'han presentat a les eleccions) però que refent-lo, repensant-lo amb sentit crític i constructiu, ens pot fer tornar a connectar amb la gent i amb els sectors que potser, inconscientment, l'activitat institucional ens ha fet abandonar.

En un moment en el qual s'està fent política a les institucions, però també a les places (literalment), atrinxerar-nos al govern pot ser fatal per nosaltres. Penso.

Francesc-Marc Álvaro i les acampades

2011-06-01T16:49:00.010+02:00

Fotografia extreta de la web acampadabcn.wordpress.com

Sr. Francesc-Marc Álvaro, llegint el seu article sobre les acampades, no em puc estar de respondre algunes coses de les que diu. Per sort, i encara que això pesi a alguns, les xarxes socials permeten posar al comú dels mortals en peu d'igualtat amb els columnistes i opinadors poc acostumats a rebre respostes als seus articles. Aniré seguint els punts del seu article.

Apuntes sobre las acampadas:

1. Piensan que nosotros, los que no estamos en ellas, somos idiotas y no nos enteramos. Es la premisa principal y más fuerte de este movimiento que ha ocupado las plazas. Una premisa que alimenta todos los argumentos, falacias incluidas, que se repiten cada día, en asambleas y a través de las redes sociales. Una premisa peligrosa, tóxica y destructiva que conduce esta protesta –llena inicialmente de ciudadanos de buena fe– a los abismos del pensamiento totalitario: la mayoría silenciosa no sabe nada, la minoría activa y transformadora tiene la razón. El menosprecio, la soberbia y la superioridad moral que exhiben los líderes (informales, cambiantes, espirituales y tácitos) de este fenómeno son una ofensa y, ante eso, hay que plantar cara. No acepto ni un día más que me traten de imbécil por el hecho de votar cada cuatro años y por pensar que la democracia que tenemos, con todas sus imperfecciones y defectos, es el sistema menos malo para organizar la convivencia colectiva. Ellos tienen todo el derecho del mundo a impugnar la democracia parlamentaria y el sistema de libre mercado, pero no pueden afirmar que la ciudadanía que no comparte sus consignas vive secuestrada. Si lo hacen, se excluyen del diálogo democrático, se encierran en el monólogo autosatisfecho. El respeto por el otro es condición indispensable para cualquier empresa humana. Si su revolución, revuelta o festival no lo tiene presente, ya sabemos qué tipo de oscura meta tienen en la cabeza los que la alimentan.

Quan he llegit els mots “pensen que som idiotes i no ens n’adonem” o “arguments, fal·làcies que es repeteixen cada dia” o “menyspreu, supèrbia i superioritat moral que exhibeixen”, pensava que estava parlant d’aquesta espècie a qui s’ha donat barra lliure per a tot: els tertulians i opinadors, dels quals en forma part. Però veig que no, veig que es refereix als acampats.

En tot cas, discrepant rotundament del que diu, no deixa de ser satisfactori que, per una vegada, alguns tertulians i opinadors que sense saber de (gairebé) res s’atreveixen a opinar de (gairebé) tot, se sentin com ens sentim molts cada dia que els llegim.

2. ¿De qué indignación estamos hablando? Indignados es la etiqueta que se han puesto a sí mismos –con la ayuda de los medios– los reunidos en estas protestas. Perfecto. Pero la indignación no es una ni de un solo color. Yo estoy indignado desde hace un montón de años. ¿Causas? No tengo espacio para todas, pero mencionaré algunas: porque como catalán estoy discriminado negativamente y cada día por el Estado que sostengo; porque como ciudadano he tenido que soportar políticos de una incompetencia clamorosa; porque tengo que aguantar conciudadanos que hacen lo que no dicen y dicen lo que no hacen y, además, quieren darme lecciones de ética; porque no hay manera de remover ciertas castas sindicales, patronales y corporativas que van viviendo del cuento desde hace décadas; porque somos una sociedad donde la aspiración principal es convertirse en funcionario pero, a la vez, despotricamos de la administración; porque nos escandaliza la corrupción política pero callamos ante las mil corrupciones de nuestra vida cotidiana, etcétera. Motivos para indignarse siempre hay y, en estos momentos, más que nunca. Pero no rebajaremos el 40% de paro juvenil con grandes frases ni durmiendo en un parterre, hará falta espabilarse, y hacerlo desde el realismo. Más que leer Stéphane Hessel, los indignados tendrían que estudiar a Tony Judt, un socialdemócrata lúcido y alérgico a las simplificaciones.

Sr. Francesc-Marc Álvaro, em sembla perfecte que el estigui indignat. Algunes de les seves indignacions les podria compartir i les comparteixo. El que no em sembla perfecte és que critiqui a altres indignats per com es comporten, sense oferir cap alternativa a la forma d’indignar-se. El que no em sembla perfecte és que apunti cap als indignats i no cap a les causes i causants de la indignació. El que no em sembla perfecte és que mostri la seva indignació des de la comoditat i el comfort d’una tribuna diària i, segur, excel·lentment remunerada, del diari del sr. Condé de Godó que, recordem, fa ben poc ha estat notícia per un procés de retallada de personal. Era aquesta una manera, sr. Francesc Marc Álvaro, de reduir el 40% d’atur juvenil?

3. Los que dicen hablar en nombre de las acampadas, tarde o temprano, comparan esto de aquí con fenómenos de otros lugares o épocas. Y las comparaciones resultan, más que odiosas, completamente absurdas, ridículas. ¿Es lo mismo una dictadura militar que el sistema político que hoy tenemos en España? La respuesta, para cualquier persona informada, es rotunda. Pero ellos, en cambio, repiten que, en esencia, todo es igual de nefasto. Por elevación, todo es una gran mierda. Les da igual que aquí puedas expresarte y votar y que allí te encierren porque el vecino ha declarado que eres un elemento sospechoso. Les da igual que aquí tengas asegurada la escuela, la cobertura sanitaria y una pensión y que allí vivas en la miseria más descarnada. Toda esta música apocalíptica está bien aliñada con teorías conspiratorias, de gran efectismo; si te falta un cacho de verdad, cita al Club Bilderberg, que siempre proporciona buen aroma.

En una cosa podem estar d’acord: no es pot comparar aquest moviment amb cap d’altre. No es pot comparar la situació d’Egipte amb la de Catalunya. Però és que ningú ho diu això. Llegeixi les demandes de l’Acampada BCN i ho veurà. Fixi’s en el detall no gratuït: “Així que ho farem saber als i les alcaldes i als plens que s’elegeixin el proper dia 22. Els demanarem punt per punt el que segueix (···)”. És a dir, les demandes de l’acampada de bcn es dirigeixen a les persones, en aquest cas alcaldes, que són escollides pel sistema democràtic actual.

Per tant, sr. Álvaro, no aprofiti la seva privilegiada tribuna per a simplificar, si no mentir.

4. Más que el fondo, en estas acampadas lo importante es la forma. Todo es más estético que estrictamente ideológico, aunque esto suene paradójico. Escenificar algo que recuerde las iconografías de la revolución, la reciente de los países del norte de África o la más clásica del Mayo francés, todo depende de los gustos de cada momento. Los medios de comunicación contribuyen poderosamente a facilitar este sesgo a una masa encantada de verse reflejada y amplificada como por arte de magia. Digámoslo claro: sin las televisiones, el éxito de las acampadas sería menor, incluso teniendo presente el papel de las redes sociales. Hay una borrachera mediática que impregna el acontecimiento y desfigura sus proporciones. El criterio de representación de minorías y mayorías queda en suspenso. Esta fascinación por el teatro de la revuelta incluye –es importante– las imágenes de violencia y la épica que puede derivarse de ahí. Un sector de los congregados en plaza Catalunya –no todos– celebró que, finalmente, la policía actuase, lo cual proporcionaba la parte del relato fácil que les faltaba.

Sí. Sense les televisions l’èxit de les acampades hagués estat menor. Però sense les televisions, l’èxit de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat també hagués estat menor. Sense les televisions la passió pel Barça seria menor. Sí. Clar que potser que s’adoni que vostè també forma part, i fomenta, aquest teatre que ho magnifica tot. I la pregunta que em faig és: per què posar-ho en qüestió ara? Per què posar en dubte la representativitat de les acampades i no la d’altres mobilitzacions?

I, posats a criticar les magnifcacions que estan fora de lloc, potser que s’apliqui el discurs i no magnifiqui el fet que algú entre els acampats esperés l’actuació policial. Li asseguro, tot i que ja ho sap, que el 99% no ho desitjava.

5. El rechazo al hecho nacional catalán y su agenda exhibido por la acampada de Barcelona no es nada nuevo. Responde a la tradición de la extrema izquierda local, aquella que, en la transición, hablaba del catalanismo como “residuo pequeñoburgués” que destruía “la causa del internacionalismo proletario”. Lo que me hace gracia es la sorpresa ingenua de los sectores más jóvenes y alternativos del independentismo, ansiosos de conseguir el favor de los indignados. Ahora no lo llaman internacionalismo proletario sino revuelta global, pero resulta tan españolizador y provinciano como en 1977.

Aquest argument ha estat una de les majors fal·làcies d’aquests dies. A la Plaça de Catalunya hi ha sensibilitats polítiques de tot tipus. Hi ha gent a qui no li importa el fet nacional català? Sí. Hi ha gent a qui sí li importa? Sí. Hi ha gent que va ser a la manifestació del 10 de juliol? Sí. Hi ha gent que no hi va ser? També. Això vol dir que és un moviment “espanyolitzador i provincià”? Argument de baix nivell, per no dir directament insultant.

D’altra banda, no deixa de ser curiosa aquesta defensa del fet nacional català des d’un diari que ha esperat més de 30 anys de democràcia en fer el pas d’escriure en la nostra llengua (i només després de comprovar que el català ja era competitiu en el mercat de la premsa diària) i que durant la dictadura es va aliniar, sense matisos, amb el bàndol que més ha fet per a què el català com a llengua i, òbviament el fet nacional català, desaparegués.

6. La falta de sentido del humor siempre da miedo. He detectado –sobre todo por internet y Twitter– que hay demasiados acampados que no soportan la crítica y todavía menos si se hace con espíritu satírico. Cuidado, porque cuando falla el sentido del humor y la tolerancia, asoma la oreja del fanatismo. Si desean cambiar el mundo, antes tendrán que reírse un poco de sí mismos.

Falta de sentit de l’humor? Potser sí. Pot ser que la indignació faci aguantar menys coses. Pot ser, també, que aquesta falta de sentit de l’humor vingui donada pel fet que la majoria de comentaris irònics i cínics cap a l’acampada, han vingut de gent com vostè, com el senyor Monzó o com la senyora Rahola, que viuen en una comoditat allunyada de la realitat de la majoria de la gent. Potser és això el que fa que el sentit de l’humor hagi disminuit.

Per anar acabant, sr. Francesc-Marc Álvarao. En el primer punt, criticava els acampats pel seu “menyspreu” cap a la resta. Li recomano que re-llegeixi el seu article. Que analitzi tots els qualificatius amb què defineix les acampades i els acampats, i que després es pregunti qui desqualifica a qui.

Ara sí, per acabar, enllaço un petit post que vaig escriure fa un temps. Crec que ve al cas.

Pactes a Cerdanyola (1)

2011-06-01T12:15:00.009+02:00

Les setmanes que van del dia de les eleccions al dia del ple d'investidura, són de les més divertides de la política municipal. Són dies de rumors intensos, molts increïbles, que circulen de boca a orella, de xarxa en xarxa i que, inevitablement, es converteixen en realitats absolutes que, però, ben aviat acaben diluïnt-se per l'aparició d'un nou rumor que, aquest sí, és el cert "perquè m'ho ha dit una persona de la qual em refio".

Si fessim cas dels fitxatges que diuen que faran el Barça o el Madrid els propers mesos, ens trobarem amb que els dos clubs afrontaran la propera temporada amb 40 o 45 jugadors cadascun. De la mateixa manera, si fessim cas dels suposats pactes post-electorals ja signats, Cerdanyola tindrà aquesta legislatura cinc o sis (o set o vuit) governs diferents. Proposo fer una rotació de pactes. Aquí en van uns quants:

1- PSC i CiU en minoria.

2- PSC i CiU amb el suport del PP (dintre o fora del govern).

3- PSC i ICV-EUiA en minoria.

4- PSC, ICV-EUiA i CiU.

5- PSC, ICV-EUiA, ERC.

6- PSC, ICV-EUiA, ERC i CxC.

7- PSC, PP i un trànsfuga de CiU.

8- PSC, CiU i ERC.

Segur que me'n deixo algun. Però, com que tenim temps per davant, encara pot aparèixer algun rumor que digui, per exemple, que ja està signat el pacte de govern entre PP, ICV-EUiA, CxC i ERC. O entre CxC, CiU i PP amb el suport puntual del PSC. O d'un govern de 25 regidors i regidores. O, per què no?, d'un govern de CxC en solitari buscant els suports puntuals que necessitin.

Combinacions, les que vulguem. I encara falten 10 dies pel ple d'investidura.

PD1: En l'escrit original m'havia oblidat de l'opció 3, coses del subconscient suposo. La Cristina Gallardo m'ho ha recordat. Esmenat queda.

PD2: Segurament setmanes com aquestes ens allunyen, encara més, de les places.

Des de Plaça Catalunya

2011-05-27T23:30:00.007+02:00

Ho deia el Jesús Hernández al seu bloc. Des que va néixer la mobilització de Plaça Catalunya, les eleccions municipals, per a mi, van passar a un segon pla. De cop, com recollia de manera excel·lent El Roto, semblava que la política tradicional hagués envellit.

He de reconèixer que no acabo de sentir-me còmode en un sistema assembleari pur. Discrepo rotundament amb aquells que diuen que és el sistema ideal de presa de decisions. És més, segurament és tant o més manipulable una assemblea com les que s'estan duent a terme a Barcelona, que no pas alguns dels mecanismes de la política 'tradicional'.

Però malgrat tot, la Plaça Catalunya, com la Puerta del Sol de Madrid, ha suposat una glopada d'aire fresc. Una glopada que no hem de deixar que quedi en res.

Aquests dies voltant per la plaça, més que en una concentració, he pensat en els moments que vaig viure als Fòrums Socials Mundials de Porto Alegre dels anys 2003 i 2005, i al Fòrum Social Mundial de Caracas de l'any 2006.

Les reivindicacions i l'ambient, molt similars. Les discussions, les de gairebé sempre. I les diferències, també: revolució o reformisme? Aquí ens encallem. Però val la pena. Val la pena veure com, malgrat la que cau, centenars, milers de persones, porten ja 12 dies proposant. I val la pena veure com això ha agafat descol·locats a gairebé tothom. Val la pena veure com, obsessionat com està el nostre país en situar-ho tot en clau nacional, en realitat el que afecta més directament a la vida de les persones està en el debat esquerra-dreta. Valen la pena aquests dies d'acampada i assemblees per veure, i fer reflexionar, sobre els dèficits democràtics sobre els quals ens hem acostumat a viure. Val la pena veure que, malgrat tot, encara hi ha capacitat d'indignació.

Fins on ha d'arribar això? Jo sóc partidari de deixar-ho a la cresta de l'onada. Quan estàs a la cresta de l'onada estàs a dalt de tot i tens l'impuls suficient per arribar el més lluny possible. I tinc la sensació que, amb l'ajut inestimable d'en Felip Puig, si no estem a la cresta de l'onada, gairebé. No hem de deixar que l'acampada mori d'inanició. Ha de reproduir-se en forma de debats polítics a nivell local, a nivell de barris, a nivell associatiu. Aquest és el seu futur. La mort per inanició donaria la raó a aquells que pensen, i desitgen, que tot això tindrà un caràcter simplement efervescent i que, quan passi l'efervescència, tothom tornarà a la comoditat de l'Iphone. Evitem-ho.

Retallades CiU: cas pràctic

2011-05-27T17:26:00.003+02:00

El dia 17 de maig tenia hora al CAP del Casc Antic de Barcelona. M'havia de fer unes anàlisis i altres coses. Dues hores abans de la cita em truquen des del CAP. La infermera ha tingut una indisposició i m'han d'ajornar la visita. Em donen hora per dimarts 24.

Dimarts 24, doncs, torno al CAP. M'assec a la sala d'espera. La gent que està esperant rumoreja alguna cosa. Ni la doctora de capçalera, ni la infermera hi són. Són les 15:10h., la primera visita estava programada per les 15h., i encara no hi ha ningú. A les 15:15h. arriba, atrafegada, la metgessa. Ens explica que la infermera no ha pogut venir i que estan buscant algú que la substitueixi. "Estem buscant alguna infermera per algun lloc, però no sabem si en trobarem". Literal. La dona del meu costat li diu "si això ara funciona així, imagina't quan continuïn retallant".

Vaig esperar deu minuts més i vaig marxar sense que em fessin la visita.

Vocabulari imprescindible per a una negociació

2011-05-26T00:06:00.005+02:00

Autocrítica

Coherència

Humilitat

(vàlid per a qualsevol negociació, també política, també a Cerdanyola)

Lomo (1): Madretsma

2011-05-24T23:17:00.006+02:00

···

amsterdaM ... Madretsma

Des de Cerdanyola, en calent

2011-05-23T01:10:00.004+02:00

Hem perdut les eleccions. Sense pal·liatius, sense dubtes. ICV-EUiA ens presentavem per guanyar-les i hem tret els pitjors resultats des de 1999. Ara, sense pressa però sense pausa, sense dramatismes però sense embuts, toca analitzar els perquès (que són molts), i el què fer. Fem autocrítica; valorem el que hem fet bé (que és molt) i el que hem fet malament; planifiquem; creem noves propostes; creem nous lideratges i continuem el camí. Perquè malgrat la trompada que hem patit, és indubtable que en els darrers 12 anys ha canviat el mapa polític de la ciutat com un mitjó. El PSC ja no és el señorito del cortijo. La Cerdanyola actual és més plural políticament i les distàncies entre les forces polítiques s'han escurçat molt. Aques escenari és més ric que abans. I ICV-EUiA ens hi hem guanyat un protagonisme que hem d'exercir.

El PSC ha guanyat les eleccions però en realitat és, com ICV-EUiA, perdedor dels comicis. En números absoluts de vots la Cristina Real va empitjorar els resultats del Celestino Sánchez; l'Antonio Cárdenas va empitjorar els resultats de la Cristina Real; i la Carme Carmona ha empitjorat els resultats de l'Antonio Cárdenas. Guanyar les eleccions democràticament dóna la legitimitat necessària per liderar el nou govern. Fer-ho amb aquesta evident davallada de suport popular dificulta, indiscutiblement, la tasca.

El PP, lamentablement, és el gran guanyador. Amb un discurs populista, buit de qualsevol visió estratègica i global de ciutat, ha passat de tres a cinc regidors. Afavorit pel tsunami conservador a nivell estatal, pot ser una de les claus de la governabilitat d'aquests propers anys.

CiU se les prometia molt felices i, tot i que no treuen un mal resultat, no poden estar massa contents. Després d'una campanya excessiva, després d'obtenir uns resultats espectaculars en les eleccions autonòmiques, i després de fer una campanya presentant-se com a aspirants a l'alcaldia, pujar de tres a quatre regidors és un premi ben minso.

I queden els dos petits que s'han fet grans, i amb tot mereixement. Perquè han fet una bona campanya. Perquè han aprofitat al màxim els seus recursos. Perquè han sabut cap a on anar i com anar-hi. Compromís per Cerdanyola i ERC han aconseguit dos regidors/es de forma merescuda. I me n'alegro especialment per l'Helena. Perquè sé el que ha hagut de passar els dos darrers anys. Sé com ha hagut de superar situacions que no tothom hauria superat. Així que, Helena, moltes felicitats i endavant. Cerdanyola ha guanyat una gran regidora.

Això, des de casa i en calent. Ara, en fred, els toca el torn a les persones que han estat escollides. Que tothom actui com Cerdanyola mereix. Bona nit.

PD: Bones notícies. Plataforma per Catalunya i Ciutadans s'han quedat fora. Racistes i populistes fora. Amb el PP ja en tenim prou.

Plaça Catalunya, a ulls d'una Harinezumi

2011-05-22T01:48:00.005+02:00

Error del sistema

2011-05-21T16:16:00.006+02:00

La campanya que es va tancar ahir ha estat, sens dubte, diferent. I ho ha estat, bàsicament, perquè no ha estat la pròpia campanya la que ha centrat els principals focus d'atenció.

Amb el permís del racisme ja gens dissimulat del PP, dos fets han marcat la campanya. I tots dos relacionats amb el funcionament del propi sistema democràtic: la participació de Bildu a les eleccions municipals i les mobilitzacions de milers de persones (bàsicament joves) indignades per la situació econòmica, social i política.

Dues bones notícies:

Al País Basc un pas molt important per la normalitazció política. Un pas més cap a l'esperat final de la violència que ja fa tant anys que dura. La solució al conflicte es troba en la política.

I a diverses ciutats de l'Estat, especialment a Madrid i a Barcelona, un moviment que ha agafat a contrapeu a tothom: partits d'esquerres i de dretes, mitjans de comunicació, sindicats, entitats, etc. Un moviment transversal, divers, dispers, que no se sap on arribarà, però sí se sap d'on parteix: d'un error del sistema, que fa que centenars de milers de persones es trobin en les més diverses situacions d'inestabilitat i incertesa. Un moviment dinàmic i que, dia que passa, dia que creix. Menystenir aquest moviment seria un gran error. No saber llegir entre línies per entendre'l, també. Tothom n'ha de prendre nota.

Per cert, la plaça principal de la capital de Catalunya fa cinc dies que està ocupada per milers de persones i encara és hora que el Molt Honorable President del nostre estimat país obri la boca. No tenim dret a saber què en pensa?

Sensacions

2011-05-18T21:59:00.007+02:00

Són només sensacions, perquè crec que ara mateix només poden ser això.

Sensació que això ha agafat a tothom, esquerra i dreta, a contrapeu.

Sensació que la il·lusió per la mobilització és proporcional a la indignació, però que aquesta indignació pot portar a reduccionismes injustos.

Sensació que la cosa és molt, molt, transversal.

Sensació que a diferència de l'11-M no hi ha mitjans que ho impulsin ni partits que ho maneguin.

Sensació que és una taca que s'estén com l'oli. Madrid, Barcelona, Granada, Santiago, Saragossa... Fins i tot hi ha hagut mobilitzacions a l'estranger en solidaritat amb les mobilitzacions d'aquí.

Sensació - constatació que hi ha qui no té vergonya en la seva hipocresia. Rajoy, Rubalcaba, Hereu, Fernández Díaz i Trias diuen que entenen la indignació.

Sensació que hi ha qui està al segle XX (partits, juntes electorals, mitjans) mentre que altres ja han superat fa temps les portes del segle XXI.

Sensació que això no té un final clar, que ningú sap cap on es mourà la cosa.

Sensació que El Roto, com sempre, l'encerta.

M'he deixat una sensació:

Sensació que hi ha qui s'assembla més del que es pensa a Mubarak i altres dictadors del nord d'Àfrica. Què es pensen que aconseguiran tallant les webcams de Plaça Catalunya i la Puerta del Sol?

A qui estàs votant si decideixes no votar?

2011-05-18T14:51:00.001+02:00

Alguna cosa es mou...

2011-05-17T11:15:00.004+02:00

... malgrat tot.

I els tres vídeos no estan triats perquè sí. Si moviments socials, entitats i associacions, i partits polítics d'esquerres no unim esforços, malament. Continuaran enfotent-se de nosaltres.

Canvi

2011-05-16T10:54:00.003+02:00

A Cerdanyola hi ha un cap de llista que porta vuit anys governant i que un dels eslògans que utilitza és "Per Cerdanyola, pel canvi".

Algú amb tanta (i recent) experiència de govern, quin canvi pot suposar? Ens vol dir que canviarà el que ell mateix ha estat fent aquests 8 anys? I si ho vol canviar, vol dir que ens està reconeixent que el que estava fent fins ara s'ha de canviar i que, per tant, no estava prou bé? O és un exemple més de com utilitzar debades una paraula suggerent com canvi?

A Ramoncín i a Teddy Bautista no els mola la xarxa. A mi sí.

2011-05-09T21:35:00.006+02:00

Confesso que fa pocs dies no tenia ni idea de qui eren Anna Roig i l'Ombre de ton chien. Ara porto uns dies que no paro d'escoltar-los. Són un grup del Penedès. Cançó catalana amb influències de la cançó francesa. L'ombre de ton chien, de fet, és la darrera frase del Ne me quitte pas de Jacques Brell. Acaben de treure el seu segon treball. I, avui, s'ha convertit en el 8è treball més venut a nivell estatal. Gràcies a la xarxa, bàsicament.

El cas dels Manel és més espectacular. Només sortir el seu esperat segon treball és va convertir en líder de vendes. També gràcies a la xarxa.

És a dir, la xarxa està servint per trencar fronteres. Que dos grups d'aquest estil, amb lletres en català (Anna Roig inclou també el francès) tinguin èxit a nivell estatal és inèdit. Els intents d'introduir-se en el mercat espanyol de grups consagrats com, per exemple, Sopa de Cabra van ser un fracàs absolut. Altres ni ho van intentar. No tenien la xarxa al seu abast.

El procés pot ser ben senzill. El dia que Manel treu el segon treball, és Trending Topic a twitter. Algú de Badajoz, per exemple, pot sentir curiositat per saber de què va aquest TT. Veu que és un grup. Va a youtube i veu, per posar un altre exemple, la versió que els Manel fan de Common People de Pulp. I d'aquí a baixar-se el que pugui. Per via legal o per altres vies (amb voluntat política tot acabarà sent per via legal, per cert).

Així de simple.

Això és el que pot oferir la xarxa. Això sí, ho ofereix pels grups que valen la pena. Perquè si poses Teddy Bautista a youtube, el primer que trobes és això. I clar, després d'això, l'únic vols baixar és l'ordinador, però directament al contenidor. I Ramoncín? Quan fa que Ramoncín no canta res digne?

Gerónimo

2011-05-09T01:19:00.007+02:00

Retrat de Gerónimo de l'any 1909

De l'operació nord-americana que va acabar amb l'assassinat de Bin Laden, hi ha un petit detall que s'ha tingut poc en compte a nivell mediàtic. El seu nom. Sí. L'audaç operació de les forces d'élite de l'exèrcit d'Obama va ser batejada amb el nom de Gerónimo.

Qui va ser Gerónimo?

Gerónimo era un dels caps més famosos de la tribu dels Apatxes. De fet, els Apatxes era un col·lectiu, no de tribus, sinó de nacions índies que es trobaven en terres americanes molts segles abans que els dominadors actuals de nord-amèrica. Doncs bé, Gerónimo es va fer famós perquè va lluitar amb totes les forces contra mexicans i nord-americans, després que aquests acabessin amb la vida de la seva família. Durant molts anys va ser perseguit tant per mexicans com per nord-americans. L'any 1886 va ser capturat. Moria 23 anys després, encara presoner de guerra.

Gerónimo s'havia convertit en un dels herois dels veritables nadius nord-americans, perquè es va enfrontar, deixant-hi la vida, a l'imperi incipient i per defensar els drets del seu poble.

Per què, doncs, posar el nom de Gerónimo a l'operació contra Bin Laden? Per què associar el nom d'un mite Apatxe amb el del líder d'Al Qaeda? Com Obama, amb el que ha patit la població negra als EEUU, pot cometre aquest error?

Sigui com sigui, els Apatxes de Fort Sill han elevat una queixa al mateix Obama demanant-li que rectifiqui aquest error. Veurem quina serà la sensibilitat del Premi Nobel de la Pau 2009.

Gorka Landáburu

2011-05-08T11:23:00.005+02:00

Gorka Landáburu és un periodista basc. És director de la revista Cambio 16. És militant del PSE. El seu pare va ser diputat del PNB durant la Segona República i vice-lehendakari del govern basc a l'exili. Un exemple de la complexitat política i social d'Euskadi.

L'any 2001 li van enviar un paquet bomba a casa seva, per les seves postures actives contra la violència d'ETA. Li va explotar a les mans.

Malgrat aquesta experiència traumàtica, Landáburu no va dubtar en manifestar-se contrari al tancament del diari Egunkaria. Cosa que, òbviament, no va fer cap gràcia als sectors reaccionaris més espanyolistes.

Aquests dies post-legalització de Bildu, l'estic seguint a través de twitter. I no deixa de sorprendre. Fixeu-vos com en aquest twit una militant del PP l'acusa d'alegrar-se del tema de Bildu i de ser amic (com si això fos delicte) de Jone Goritzelaya. Recordem que Landáburu és una de les víctimes d'ETA. La resposta "Nadie tiene miedo si se tiene argumentos. Pero lo dudo en tu caso", posa cadascú al seu lloc.

Altres comentaris que ha fet darrerament Landáburu via twitter: "Yo no estoy alegre por lo de Bildu. Pero creo sinceramente que es un paso importante para terminar con ETA. Ya lo verás..."; "Por que, todos los partidos acatan sentencias y después lanzan torpedos y misiles contra los jueces".

"No voy a defender a Otegi, pero debe estar en libertad para que avance la paz". Un altre exemple.

Aquest post no pretén ser una falca publicitària de Landáburu, no. Simplement vol reflectir que, fins i tot una víctima d'ETA, pot tenir una actitud constructiva a favor de la construcció de la pau, a favor de la resolució d'un conflicte polític i social com el que es viu en terres basques.

La resolució del conflicte basc no passa només per mesures policials. La resolució d'un conflicte polític necessita solucions polítiques. Davant les solucions polítiques, els que només entenen el llenguatge de les armes, i els que només entenen el llenguatge de la desqualificació i l'ús pervers i interessat de la política, quedaran fora de joc.

PD: Una altra piulada de Landáburu, que no té res a veure amb aquest post, però que té la seva gràcia: "A donde vamos a llegar? Dirigentes del fútbol galo quieren menos negros y arabes en sus equipos. Sigue ganando Lepen. Abidal hazte catalán"

Bildu sí!

2011-05-06T00:35:00.003+02:00

Una bona notícia per començar la campanya. Bildu es podrà presentar a les eleccions.

Ara toca que tothom estigui a l'alçada i que el camí sigui el de la pau definitiva!

Bona nit, amb l'esperit de Mikel Laboa i Joan Baez.

Haurà acomiadat El Mundo al seu becari?

2011-05-02T19:02:00.007+02:00

Deu ser difícil treballar en les redaccions dels diaris en un dia de notícia d'abast mundial com avui. M'imagino l'escena, per exemple, a la redacció de El Mundo.

Decideixen que han de fer una cronologia dels atemptats d'Al Qaeda. Mentre consulten experts de tots els sectors per a tractar el tema del dia, li demanen al becari de torn que faci la cronologia citada. I el becari, obedient, fa bé la feina. I la publiquen.

Però, oh sorpresa, fixeu-vos en el detall de les activitats d'Al Qaeda del 2004: els atemptats d'Atocha de l'11-M! Però no havien estat obra d'ETA?

I aquí entra el poder de Twitter, que per alguna cosa serveix. Les piulades corren com la pòlvora: Haurà servit la mort de Bin Laden per a què El Mundo abandoni, definitivament, una de les "dos lineas de investigación" de l'enyorat Acebes?

Les alarmes salten a la redacció del diari de Pedro J. Criden al becari i s'adonen de la blasfèmia que ha comès i l'obliguen a rectificar-la. I ho fa, obedientment. La diferència, ben visible.

La pregunta és: haurà estat aquesta la darrera feina del becari?

Premi Nobel de la Pau

2011-05-02T13:06:00.003+02:00

Imatge del Premi Nobel de la Pau de 2009 anunciant l'èxit d'un assassinat ordenat per ell mateix.

PD: Segurament sóc un il·lús, però penso que Bin Laden havia de ser jutjat per un tribunal internacional. Però ja sabem que al món del far-west es porta més allò de l'ull per ull, dent per dent.

Plaça Joan Pau II

2011-05-01T13:40:00.004+02:00

M'han xivat que aquesta és la placa que posaran a la nova Plaça de Joan Pau II de Cerdanyola*

* PSC, CiU i PP, mai us estarem prou agraïts per haver permès que aquest senyor tingui una plaça al nostre poble.

Primer de Maig

2011-05-01T10:52:00.003+02:00

Enmig de retallades. Enmig de l'ofensiva més gran contra l'estat del benestar. Enmig de l'escalada més preocupant dels nivells d'atur.

Enmig de tot això, arriba el Primer de Maig (per molt que el Corte Inglés vulgui que avui celebrem el dia de la mare i per molt que a Roma beatifiquin un religiós ultradretà).

Màquina d'escriure

2011-05-01T00:00:00.002+02:00

M'agradaria recuperar la màquina d'escriure.

5 milions

2011-04-29T22:27:00.002+02:00

La reforma laboral del PSOE tenia l'objectiu, deien, de crear ocupació.

Ja som gairebé 5 milions d'aturats.

Cerdanyola is different

2011-04-29T17:40:00.004+02:00

En un moment en el qual la laïcitat cada cop està més acceptada; en un moment en què gairebé ningú posa en dubte la separació de l'Església i els poders públics; en un moment en que està a l'ordre del dia la necessitat d'un perfeccionament del sistema democràtic...

Just en aquest moment, Cerdanyola li posa el nom de Joan Pau II a una plaça de la ciutat.

Cerdanyola is different.

PSC, CiU i PP recolzen posar el nom de Joan Pau II a la plaça de l'església

2011-04-23T23:34:00.006+02:00

Cerdanyola, abril de 2011:

PSC, CiU i PP de Cerdanyola han donat suport aquesta setmana a la proposta de donar a una part de la plaça de l'Església el nom de Joan Pau II.

Ernesto Cardenal i Joan Pau II:

Ernesto Cardenal és un sacerdot nicaragüenc. És un dels exponents màxims de la teologia de l'alliberament. Al marge de la seva activitat religiosa, és un reconegut poeta. És un dels intel·ectuals més respectats de l'Amèrica Llatina.

Amb el triomf de la Revolució Sandinista l'estiu de 1979, va ser nomenat Ministre de Cultura. I des d'aquesta responsabilitat va dirigir una de les experiències més satisfactòries de la seva vida: el que es va conèixer com a Cruzada Nacional de Alfabetización. La filosofia que hi havia darrera aquest programa era que l'emancipació social no era possible sense un poble alfabetitzat. Nicaragua tenia llavors un índex superior al 50% d'analfabetisme. La Cruzada va reduir aquest índex a menys del 13%.

Durant el seu mandat com a Ministre, el llavors papa de Roma, Joan Pau II, va visitar oficialment Nicaragua. Cardenal va suggerir al seu govern que era millor que ell no assistís a la rebuda oficial al Pontífex, ja que era conegut per tothom que des del Vaticà es veia amb mal ulls la tasca dels representants de la Teologia de l'Alliberament. El govern sandinista, però, no va acceptar el suggeriment de Cardenal i aquest va assistir a la rebuda que es va fer al Papa a l'aeroport de Managua. Cardenal, en una imatge que va donar la volat al món, quan el Papa va ser davant seu, es va agenollar als seus peus i, malgrat aquest gest, el Papa no va dubtar en esbroncar-lo públicament retreient-li que un sacerdot formés part d'un govern com el sandinista.

Al Papa li importava poc, o gens, que Nicaragua, gràcies en part a la tasca de Cardenal, hagués deixat de ser un poble analfabet per ser un poble culturalitzat. Ben poc li importaven les enormes possibilitats per al progrés individual i col·lectiu que aquesta croada implicaven. Res de tot això l'importava. Les seves prioritats eren unes altres.

Anys després Cardenal, mantenint la seva fe i la seva profunda creença cristiana, assegurava que Joan Pau II va fer endarrerir diversos segles a l'Església Catòlica. Per a Cardenal l'Església Catòlica que va representar Joan Pau II "està amb l'oligarquia, mentre els seglars treballen amb els pobres. És obvi que hi ha dues esglésies: una és la que està amb els explotats. L'altra prefereix els explotadors. Però només una segueix la paraula de Crist: la que està amb els pobres".

Joan Pau II, l'avortament, l'homosexualitat i la SIDA:

Aquí seré esquemàtic o, més aviat, literal. Reproduiré frases del mateix Papa.

Sobre l'avortament: "el crim de l'avortament, la vergonya de la humanitat, condemna els nens concebuts a la més injusta de les execucions".

Sobre l'homosexualitat: "el que no és moralment admissible és l'aprovació jurídica de la pràctica homosexual. Ésser comprensius respecte a qui peca, a qui no és capaç d'alliberar-se d'aquesta tendència, no equival a disminuir les exigències de la norma moral".

Sobre la SIDA: "Cercar la solució del contagi promovent l'ús de preservatius, significa prendre un rumbque no només no és molt eficaç des del punt de vista tècnic, sinó també, i per sobre de tot, és inacceptable des del punt de vista moral. L'única manera efectiva de prevenció és en un 95% dels casos, abstenir-se de la pràctica sexual fora del matrimoni i del consum de drogues".

Joan Pau II i Cerdanyola:

Com deia al principi, tots els partits de l'Ajuntament de Cerdanyola, amb l'excepció d'ICV-EUiA, han aprovat donar suport a la iniciativa de donar a una part de la plaça de l'Abat Oliba el nom de Joan Pau II. Ho puc entendre del PP i de CiU. No ho puc entendre del PSC a no ser que estigui fent càlculs de cara a les eleccions del 22 de maig. Ells sabran.

Personalment sóc de l'opinió que Joan Pau II no mereix aquest honor. I, per a què no se m'acusi de res, fixeu-vos que he volgut començar amb la duríssima i raonada crítica que sectors de dins de l'església catòlica mateixa fan del que va suposar aquest personatge. Òbviament, he volgut continuar amb qüestions de debat social i polític (avortament, homosexualitat i SIDA) que estan sobre la taula, que des de postures progressistes ja en ple segle XXI, tenen poca discussió i que demostren, al meu entendre, que aquest personatge no mereix un homenatge similar. Podria haver entrat, també, en el fet que en un moment en què reivindiquem, en general, un aprofundiment democràtic tindria certa gràcia dedicar-li una plaça al cap d'Estat d'un Estat no democràtic i que té en la discriminació, per exemple, per raó de gènere un dels seus símbols d'identitat.

Espero que la proposta no arribi a bon port. Espero que la comissió de nomenclàtor a qui han passat la patata calenta no accepti la proposta. Espero que les veus crítiques amb aquesta proposta es facin sentir. Tant les que vénen de fora dels partits polítics o dels partits que no comparteixen la iniciativa, com les que vénen de dintre dels propis partits que sí que hi han donat suport. Perquè aquestes veus crítiques existeixen.

Com em deia en Jordi Garsaball, posats a triar noms de religiosos, posem-hi els de monsenyor Óscar Romero o Ignacio Ellacuría. Jo hi afegiria el del mateix Ernesto Cardenal. Però em sembla que aquests tres noms farien venir nàusees als actuals inquilins de l'Església de Sant Martí de Cerdanyola.

La realitat supera la publicitat

2011-04-22T20:33:00.005+02:00

Fa uns dies la companyia T-Mobile ens sorprenia amb un fantàstic espot publicitari en el qual es parodia, de manera festiva, el proper casament del príncep William i Kate Middleton. En pocs dies el vídeo ja ha estat vist, a través de youtube, per més de 9 milions de persones. I és que, realment, val la pena.

Però el més notable del tema és que aquest espot no és original. Està inspirat en el vídeo que van fer una parella el dia del seu casament i que, posteriorment, van penjar també a la xarxa. I, atenció, que aquí les xifres són encara més espectaculars. Aquest vídeo l'han vist ja 65 milions de persones. En aquest cas, doncs, la realitat supera la publicitat.

El món de la publicitat i tot el que l'envolta està subjecte, de manera permanent, a debats complicats que molts cops tenen a veure amb l'ètica professional. Uns quants capítols de Mad Men són suficients per a veure-ho. En aquest cas, l'apassionant és veure com una cosa com la xarxa pot revolucionar el món de la publicitat i, segurament, el de l'audiovisual en general. El casament de dues persones anònimes, que algú va gravar amb una càmera amateur i que algú va decidir penjar a la xarxa, ha servit per a publicitar una multinacional de la telefonia mòbil parodiant, ni més ni menys, que a la família reial britànica. Fa molt pocs any això seria impensable.

El que no sé és si la multinacional en qüestió ha pagat alguna quantitat a la parella protagonista del vídeo original. En tot cas aquí hi entra, de nou, el debat centrat en l'ètica de la publicitat.

Jazz

2011-04-17T20:30:00.003+02:00

Alguna cosa té el jazz que permet fer grans versions d'un mateix tema. Grans i diferents interpretacions. Diferents punts de vista. Diferents estils. Tots vàlids. Tots a tenir en compte.

Em direu que no només el jazz. Qualsevol altre estil musical també. O qualsevol altra disciplina artística. Sí. Però si hi ha algun tipus de música que permeti improvisacions, interpretacions i reinterpretacions, aquest és el jazz.

Potser seria qüestió que el món en general, el de la política, el de la comunicació, tot en general, prengués nota.

Don't get around much anymore és un tema de Duke Ellington. Per treure's el barret, més si qui canta és Louis Armstrong o Ella Ftizgerald.

Però també ens podem treure el barret amb Nat King Cole, no?

O amb Sammy Davis Junior.

O amb Harry Connick jr.

O amb...

Una fórmula ben senzilla

2011-04-17T12:34:00.004+02:00

La fórmula és ben senzilla:

Retallar drets a les classes populars + retallar impostos a les classes altes = retalladesciu

Hi caben tots els nous catalans?

2011-04-16T17:47:00.004+02:00

A l'aplec de nous catalans que avui s'ha celebrat a Cerdanyola, hi hagués quedat bé aquesta imatge de fons:

Plaça de la República

2011-04-14T09:19:00.002+02:00

I si aprofitem la remodelació de la Plaça de Sant Ramon per tornar-li el nom de Plaça de la República?

100 dies de retallades. I si ens movem?

2011-04-04T22:46:00.003+02:00

Amb 100 dies n'hi ha hagut prou per veure què és un govern de dretes. Simplificant: és aquell govern que, en moments difícils, el que fa és retallar la inversió en polítiques socials. Exemples: reducció de professorat, tancament de plantes d'hospitals, reducció de llits d'hospital, aturada d'obres en escoles, etc. Aquí teniu un mapa que, lamentablement, segurament anirà creixent en els propers mesos, en el qual hi podreu veure les retallades.

El problema que s'afegeix a les retallades és que aquestes no han vingut soles. A la retallada en educació, el govern de CiU augmenta la dotació a l'escola concertada, entre elles escoles de l'Opus Dei que segreguen els alumnes. A la retallada en inversió sanitària, el Conseller de Sanitat hi afegeix la recomanació de fer-se d'una mútua privada. I tot això acompayat, entre d'altres coses, de l'eliminació de l'impost que afavoreix més la redistribució de la riquesa: l'impost de successions.

És una clara política destinada a la reducció fins al mínim del sector públic, afavorint clarament els interessos del sector privat i, òbviament, pràcticament acabant amb les polítiques que caracteritzen un estat del benestar.

Aquests són els primers 100 dies de govern de CiU. 100 dies de retallades, i els que queden.

Lamentablement, com ja he comentat en altres posts, aquestes polítiques han anat acompanyades d'unes estratègies comunicatives que han situat a la societat en una espècie de narcolèpsia col·lectiva que ens situa en uns nivells de manca de crítica francament preocupants.

Potser que acabem amb aquesta narcolèpsia. Potser que ens movem. Potser que siguem capaços, en general, de veure quines movilitzacions són importants i quines no ho són tant. Sé que em guanyaré algunes enemistats amb això, però em sentiria més orgullós del meu país si la gent, en un moment com aquest, es movilitzés contra aquestes retallades més que no pas per les consultes populars que es faran properament. M'agradaria que totes les estrelles mediàtiques que es mullen en determinades campanyes, ho fessin també per garantir l'estat del benestar. Sé que, tal i com està la cosa, demano massa.

En tot cas, insisteixo, movem-nos. Diverses organitzacions socials i sindicals estan preparant una movilització pel dia 14 d'abril. Per internet s'estan convocant concentracions per cada dimecres a les 19h. a la Plaça del Pi de Barcelona, i cassolades, també els dimecres, a les 20:30h. als diversos indrets de Catalunya. Donem-hi suport per dir no a les retallades!

La fi d'una època?

2011-04-01T00:51:00.006+02:00

La lectura de "El fin de una época" deixa, al meu parer, un regust agredolç.

Bàsicament perquè un acaba amb la sensació d’estar davant del testament, en forma de llibre, d’Iñaki Gabilondo i, per extensió, d’un determinat tipus de periodista i periodisme que cada cop es porta menys. Un periodisme que, estant o no d'acord amb la ideologia de qui el practica, dóna la sensació de posar l'ètica, el rigor i el respecte per davant d'altres qüestions.

En realitat "El fin de una época" no ens diu res de nou. No ens diu res que qualsevol persona interessada en la comunicació i el periodisme, amb un mínim de capacitat crítica, no hagi pogut observar. El valor que té és que hi ha algú amb el prestigi de Gabilondo que ho posa negre sobre blanc.

Des de la denúncia al fet que els informatius s'hagin convertit en un espectacle publicitari, a la fal·làcia de la frase "ho estàs veient, està passant" que ens fan creure (i que, si no estic equivocat, va començar a ser protagonista a partir de la primera Guerra del Golf); passant per la preponderància de la quantitat per damunt de la qualitat o, pitjor encara, de l'ètica professional; o per la imposició del que Gabilondo qualifica com a "llenguatge de la píndola, de la publicitat, de la promoció", el periodista basc fa una anàlisi poc edificant de l'estat actual de la professió periodística que considera, penso que amb una barreja d'indignació i resignació, que s'ha lliurat a la lògica de l'empresa i dels poders polítics.

En una cosa discrepo amb Gabilondo. I és que considera que els periodistes han de ser els representants de la gent davant del poder. Els periodistes no representen a la gent, perquè ningú els ha escollit per a què representin a ningú. Els periodistes són uns professionals com qualssevol altres que, en tot cas, sí que han de desenvolupar les seves tasques amb una exigència ètica superior a la de molts altres. I aquí sí que coincideixo amb Gabilondo: hi ha un cert desconcert sobre el paper que han de jugar els periodistes i cal un debat sobre la responsabilitat social que tenen els periodistes i les empreses de comunicació. Ho he dit alguna vegada en aquest bloc, i ho torno a dir avui. La incidència social dels mitjans de comunicació a l'hora de crear opinió pública és enorme. I, si bé hi ha casos en els quals aquesta incidència pot ser inòqua, hi ha molts d'altres casos en què això no és així. Per tant, la professió periodística ha de ser conscient d'aquesta responsabilitat social. I ara mateix sembla que sigui més conscient del seu poder de manipulació i de condicionament de l'agenda política (i econòmica) que no pas d'aquesta funció social.

Algunes de les frases finals del llibre de Gabilondo, crec que és millor posar-les tal i com les diu, perquè són més sentides:

"Una de las cosas que define a las personas de mi edad es que no sabemos lo que va a suceder, vivimos en el estupor. Me causa estupor el relato de la complejidad: no sé cómo se cuenta (···) las cosas me parecen cada vez más complejas, más llenas de matices, y la paradoja es que hay que contarlas de una manera más rápida, más corta, más impactante (···). Cuando no nos es dado narrar la complejidad, caminamos hacia la propaganda, que es el lenguaje de la simplificación de las cosas complejas".

"Al morir un tiempo periodístico histórico, ha llegado el momento de que yo muera con él (···). Cuando el peridosimo parece entonar un blues por un tiempo que se acaba y las empresas buscan un nuevo modelo de negocio, es lógico que yo concluya y que mi carrera forme parte del adiós".

Malgrat que el to de "El fin de una época" és essencialment negatiu, Gabilondo acaba amb un mínim d'esperança, afirmant que tard o d'hora es retornarà a l’ètica clàssica del periodisme tot i que renovant de dalt a baix la professió, i posa el cas de Wikileaks com a exemple. Jo, sincerament, sóc menys optimista.

El dubte final: hagués fet Gabilondo aquest llibre si continués conduint l'Hoy por hoy de la Cadena SER o els informatius de Cuatro o CNN+? Qui sap. Però recorda, salvant les distàncies, al cas del president de la Generalitat que s'ha fet independentista quan ja no té cap responsabilitat política.

Avions de porexpan que no tornen. Com el boomerang.

2011-03-27T19:40:00.005+02:00

Hi havia un temps en què anava al Saló de la Infància. Era un dels moments esperats de les festes de nadal. De l'any, diria.

I una de les coses que recordo que em vaig endur, més d'un cop, del Saló de la Infància, eren uns avions de porexpan. Uns avions que anaven acompanyats d'una goma. Es tractava de fer volar l'avió amb la tècnica del tiraxines. És a dir estirant la goma i llançant-lo cap endavant. La gràcia era que, en teoria, aquells avions havien de girar en ple vol i tornar cap al mateix lloc d'on havia sortit. Com un boomerang.

Mai van tornar. Als matins cerdanyolencs del pati de Casa del Tom, els avions sortien volant i no tornaven. Aterraven a la part més alta de la troana, se submergien a les aigües de la piscina o es perdien darrere els murs de les cases veïnes. Però mai tornaven.

I és que, com el boomerang dels Manel, els meus avions de porexpan també reclamaven la perícia d'un professional.

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un pam”.
I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure’s del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l’aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu ‘nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se’n fotien des del banc,
fins que avorrit d’aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m’esforçaré i una cosa m’abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

La Vanguardia: en català, des de la reraguarda

2011-03-27T13:04:00.007+02:00

Estem assistint aquestes setmanes al que alguns volen convertir en un dels esdeveniments de l'any 2011: La Vanguardia (el diari de la burgesia nacionalista catalana i que, sovint, ha donat lliçons de qui és bon català i qui no) ha decidit que és el moment de sortir als quioscos catalans en la llengua pròpia del nostre país.

Llegint l'article amb el qual el Conde de Godó (a qui, per cert, no he sentit parlar mai en català) fa l'anunci del naixement de l'edició en català de La Vanguardia, no deixo de sorprendre'm.

Diu el senyor Conde de Godó en el seu escrit que "La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria". Tenint en compte que fa 130 anys que aquest diari va néixer, aquesta menció a la velocitat en el caminar sona a excusa. O sona a que, en comptes de veure els avenços des de l'avantguarda, s'ha preferit veure'ls des de la reraguarda, no fos cas que prenguessim mal.

Cotinua el propietari de l'imperi Godó, afirmant que "la progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval". Cert. I aquí jo en destacaria dues coses: 1- Que si això és així, no és gràcies a La Vanguardia, sinó a altres que en moments molt difícils van fer l'aposta pel català posant en risc moltes coses. 2- La no gratuïtat de la paraula "mercat", que deixa entreveure raons mercantils darrera aquesta decisió.

També m'ha sorprès que alguna persona de cert prestigi social i cultural, hagi parlat d'aquest esdeveniment com de la "consolidació del procés de normalització lingüística" a Catalunya. Perquè una cosa és que els propietaris del mitjà vulguin justificar de qualsevol manera la tardança en la presa d'aquesta decisió. I una altra que el món cultural i social català atorgui a un diari que no ha estat, ni molt menys, dels abanderats de la defensa de la llengua catalana, una importància en aquest tema que no mereix. Si hi ha alguns mitjans que mereixen ser destacats són els que van fer una aposta realment arriscada (Avui, premsa comarcal, premsa local, etc.), o els mitjans que han fet una aposta diferencial (cas de l'Ara i la seva mirada cap al 2.0). L'edició catalan del Periódico segurament seria una cosa intermitja.

Sigui com sigui, benvinguda sigui l'aparició d'un nou mitjà en català. Però, si us plau, que no s'auto-atorgui una medalla que no mereix.

No m'he pogut estar de penjar aquesta foto...

El Japó, un poble de merda

2011-03-25T14:20:00.007+01:00

Perdoneu pel títol del post, però és l'únic que se m'ha acudit després de fer aquestes reflexions (potser poc fonamentades) sobre el poble japonès.

No són poques les vegades que aquests dies, arrel del desastre del terratrèmol, el tsunami i els accidents nuclears, s'ha pogut llegir o sentir als diferents mitjans de comunicació grans elogis al poble japonès.

En concret per l'estoïcitat amb la que els japonesos estan aguantant aquest seguit de desgràcies. Estoïcitat i civisme. Fins al punt que ens han commogut amb la imatge de la visita d'un dels caps de les centrals nuclears a un hospital d'afectats. I ens han commogut perquè hem pogut veure com, pràcticament amb el cap baix, les víctimes perdonaven als responsables de les nuclears.

Aquests elogis al poble nipó, sovint han estat acompanyats de comentaris de l'estil de "si això passés aquí, tot estaria potes enlaire" o "sort que els japonesos són com són, perquè si fossin com nosaltres el directiu de la nuclear no hagués ni pogut entrar a l'hospital".

Però aquest poble és el que, per exemple, inventa el manga fent que, amb una mostra d'auto-odi preocupant, els seus personatges tinguin els ulls occidentalitzats. Aquest poble és el que, per exemple, fa vaga treballant més. Aquest poble és el que, per exemple, fa actualment un cinema més violent i descarnat (m'agradaria que alguns dels que elogien el civisme japonès, veiessin algunes de les pel·lícules que surten de les illes nipones). Aquest poble és el que, per exemple, ha perdonat gairebé submissament Hiroshima i Nagasaki.

Aquest poble, amb perdó (i amb tots els condicionants històrics, culturals i socials que vulguem), és un poble de merda.

L'estoïcitat i el civisme, davant del que estan patint no són valors positius. Jo espero que si un dia peta Ascó o Vandellós, o totes dues, el mínim que fem aquí és tirar pedres contra qui se les mereixi. Ja que estarem pringats de radioactivitat, com a mínim que no se'ns recordi com a conformistes.

"O el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort"

2011-03-24T00:22:00.004+01:00

He llegit aquests dies "El fin de una época" d'Iñaki Gabilondo. Aviat en faré un comentari. Però volia avançar-me amb un tastet del que ofereix el llibre. En concret amb una afirmació que fa en Joan Barril en el pròleg:

"El periodista ha de mantenir-se lúcid en tot moment i defugir l'humana temptació de convertir-se a si mateix en notícia. Quan això succeeix una de dues: o el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort i cada cop amb més freqüència, en acte de servei".

Sàvies paraules. Cunís, Raholes, Losantos i companyia, preneu-ne nota.

Can Raspall

2011-03-23T22:49:00.002+01:00

Avui fa un mes i quatre dies que m'he mudat. Si algú és seguidor d'aquest bloc, potser recordarà que no fa pas massa vaig fer la lloança d'una plaça a la qual havia anat a viure. Coses estranyes de la vida m'han portat a un nou trasllat. El quart en set anys. Esperem que aquest sigui per més temps que el darrer.

Sigui com sigui, si fa un any vivia a la Plaça del Pi i em vaig traslladar a la plaça del Forat de la Vergonya, ara m'he instal·lat a la Plaça del Raspall. Novament una plaça, doncs. I novament una plaça peculiar. Aquest cop al bell mig de la Gràcia gitana.

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables? (2)

2011-03-09T11:52:00.004+01:00

Avui, segona part del post d'ahir. De nou escoltant la ràdio matinera. I de nou notícia dedicada a ETA. Aquest cop amb un to potser fins i tot més alarmista que la notícia d'ahir: "Código rojo de Interpol para uno de los enlaces entre ETA y las FARC".

Fixem-nos en alguns dels elements del titular:

- "Código rojo". No sabem què és. Se'ns explica a dintre de la notícia. No al titular. I és que l'important és el titular. Perquè l'oient matiner de la ràdio amb el que es queda és amb el titular. I què és l'important d'aquest titular? Generar alarma. I, òbviament, les paraules "Código rojo" la generen. Coses, suposo, de la influència del llenguatge cinematogràfic i televisiu bèl·lic propi de la segona meitat del segle XX.

- "Interpol". Tres quarts del mateix. Introducció d'un element internacional que coneixem (sense saber què és) bàsicament a través de les grans pantalles. Però la introducció d'un actor de talla internacional fa que ens prenguem més seriosament les coses.

- "ETA - FARC". Introducció del lligam dels diversos grups terroristes internacionals. Que sigui cert o no el lligam és el de menys. La idea és que, com sostenia Aznar, ens quedi clar que "todo el terrorismo es igual".

I si entres al detall de la notícia ja hi trobes el summum. El "Código rojo" s'ha activat en comptades ocasions. Podem dir, bàsicament, que s'ha activat quan hem tingut al davant a l'autèntic diable: Osama Bin Laden, Josu Ternera, els autors de l'11-M i l'assassí de les nenes d'Alcàsser. Poca broma. Jo he sortit de casa pensant que em trobaria a l'exèrcit al carrer.

Com deia ahir, potser les meves suspicàcies no són fonamentades. Però continuo pensant que, després de molts mesos sense notícies relacionades amb ETA, és sospitós que just ara que s'ha de decidir si Sortu pot participar en les eleccions del mes de maig ens comencin a adoctrinar mediàticament d'aquesta manera.

Hi haurà tercer post demà al matí?

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables?

2011-03-08T10:07:00.007+01:00

Aquest matí, com cada dia, escoltava la ràdio. Escolto habitualment la Cadena SER. Malgrat crítiques evidents que se li poden fer, em sembla l'emissora més solvent dintre de les grans cadenes radiofòniques.

Com deia, aquest matí escoltava la ràdio. I, influenciat per la lectura que estic fent del darrer llibre d'Iñaki Gabilondo, m'he fixat en una cosa. Des de les 8 del matí fins a les 8:50h. he escoltat 5 cops la mateixa notícia: "ETA quiso volar las Torres Kio de Madrid en enero de 2010". Aquesta notícia m'ha fet pensar diverses coses.

En primer lloc, sigui certa o no la notícia, l'han convertit en certa. En un espai de 50 minuts s'han encarregat d'assegurar-se que aquesta és la notícia que jo m'he d'emportar al cap quan surti de casa i vagi cap a la feina. Jo i els milions de persones que escolten el programa d'en Carles Francino a aquella hora.

En segon lloc, no seré jo qui dubti de la professionalitat dels periodistes de la SER, però no crec que sigui massa agosarat pensar que potser un tipus de notícia com aquesta necessita un grau major de possibilitat de ser contrastada. I és que la notícia surt de les suposades declaracions que han fet uns etarres que estan detinguts des de dimarts de la setmana passada. És a dir, la font de la notícia és una filtració que, òbviament, pot tenir algun interès determinat al darrera.

I, per últim, deixeu-me ser malpensat. Quina és la millor notícia que poden donar aquells que necessiten justificar socialment i mediàticament la previsible il·legalització de Sortu? La de mantenir en l'opinió pública el convenciment que ETA té previstos atemptats, encara que siguin de dimensions que, Hipercor al marge, mai han comès. I més encara quan ens trobem en la setmana que la fiscalia ha demanat al Tribunal Suprem que no permeti que Sortu es presenti a les eleccions.

Potser cap de les suspicàcies que plantejo estan fonamentades. No dic que no. Però cada cop sóc més escèptic a l'entorn de les notícies que ens ofereixen els mitjans de comunicació sobre el conflicte del País Basc.

Stop Egos!

2011-02-15T13:03:00.000+01:00

La llista d'ICV per a les eleccions municipals (II): una candidatura per a guanyar les eleccions.

2011-02-13T21:29:00.005+01:00

La candidatura que avui ha presentat públicament és, essencialment, una candidatura valenta. I de ciutat. Ho deia en el post anterior: de 22 persones que la formen, 13 són independents. Només 9 són "de carnet". Això, que es pot veure com un risc, és, al meu entendre, una oportunitat. Una oportunitat de fer que la política estigui més lligada a la ciutadania i al seu teixit social.

És una candidatura transversal. De gent procedent de diversos àmbits i sectors de la ciutat. És una candidatura intergeneracional. És una candidatura per a guanyar les eleccions.

- Laura Bros Torio. 18 anys. Implicada en el món cultural de la ciutat. Estduiant de filologia anglesa. Membre de l'Esbart Dansaire Sant Marçal i del Cor jove de Veus Sense Fronteres.

- David Chaparro Danón. 22 anys. Estudiant de biologia. Responsable de comunicació d'ICV i co-coordinador de Joves d'Esquerra Verda.

- Marc Guillamón Gómez. 23 anys. Diplomat en Educació Física. Monitor al Saltells i a l'Agrupament Escolta Pau Casals. Entrenador de futbol de l'Anunciata.

- Maria Reina Serna. 30 anys. Politòloga. Ex-regidora de joventut i ocupació. Co-coordinadora de Joves d'Esquerra Verda.

- Nàyade López Rodríguez. 35 anys. Llicenciada en Geografia. Administrativa.

- Alejandro Carmona Sala. Integrador laboral per a disminuïts psíquics del grup Catalònia. Membre de la UGT del Vallès Occidental.

- Carme Perelló Iñiguez. 39 anys. Ha estat responsable de produccions. Estudiant de filosofia.

- Rafa Bellido Cárdenas. 39 anys. Advocat. Ex-regidor de medi ambient i territori. Responsable de l'àmbit de medi ambient d'ICV.

- Carme Arché Ametller. 41 anys. Educadora infantil. Administrativa. Ampa de La Sínia.

- Daniel Seda Martós. 43 anys. Peixater del Mercat de les Fontetes. Vinculat al món del bàsquet de Cerdanyola.

- Santi Cayuela Tomás. 47 anys. Economista. Ex-regidor de Serveis Generals i Esports. Responsable de política econòmica d'ICV.

- Marta Pujol Puente. 47 anys. Llicenciada en traducció i interpretació. Empresària. Vinculada al Club Bellaterra.

- Jordi Miró Guix. 52 anys. Mecànic fressador. Ex-regidor de presidència i recursos humans.

- Marutxi Beaumont. 54 anys. Pintora i professora de l'escola d'arts plàstiques de l'Ateneu.

- Eva Torralba Belenguer. 55 anys. Botiguera durant 20 anys. Ex-regidora de Sanitat i Promoció de la ciutat. Actualment és administrativa.

- Jordi Esteller López. 55 anys. Emprenedor, informàtic, amic de la ciència, fundador de la colla castellera de Cerdanyola.

- Carme Barrera Barba. 56 anys. Mestra i ex-directora de la Sínia.

- Santiago Bayo López. 58 anys. Director d'instal·lacions esportives i mestre nacional de kàrate.

- Josep Grifoll Cazador. 61 anys. Fundador i membre d'ADIA. Participa en projectes sobre el terreny a Etiòpia. Membre del Consell de Solidaritat de l'Ajuntament de Cerdanyola.

- Conxita Estepa González. 62 anys. Restauradora. Regenta el restaurant Taulell d'en Giorgio. Va començar la seva professió a l'escola Saltells.

- Antoni Bernabé Molina. 63 anys. Xofer. Portaveu de la comissió de festes de Sant Martí de Cerdanyola.

- Àngel Bringué Garreta. 65 anys. Professor de l'Institut Pere Calders. De formació periodista. Expert en ètica i filosofia.

Aquí la llista està posada per ordre d'edat. Ara és hora que la ciutadania l'ordeni com cregui millor.

La llista d'ICV per a les eleccions municipals (I): el procés.

2011-02-13T19:10:00.007+01:00

Fa temps que no escric sobre política municipal de Cerdanyola. Avui m'he decidit a fer-ho per dues qüestions. En primer lloc, perquè he assistit a l'acte de presentació de la candidatura d'ICV per a les eleccions municipals. Una candidatura que encara no té ordre definitiu perquè, la novetat de cara a aquestes eleccions municipals, és que hem obert un procés obert a tota la ciutadania per a què n'esculli l'ordre definitiu. Procés que, per cert, està generant "curioses" reaccions. I, en segon lloc, per la composició de la pròpia llista.

Començaré pel procés que vam iniciar fa uns mesos, que avui ha rebut un nou impuls en un acte amb més de 200 persones, i que acabarà a finals del mes de març.

És un procés inèdit. A mitjans de l'any passat vam escollir el cap de llista. Ho vam fer d'una manera oberta, fent que qualsevol persona de Cerdanyola, fos d'ICV o no, pugués votar. L'experiència va sortir bé. 600 persones van participar en el procés. Tenint en compte que a ICV som unes 100 persones, el resultat és satisfactori. Això va engrescar-nos i ens va animar a intentar un procés encara més ambiciós: presentar una llista de 22 candidats i candidates a formar part de la nostra candidatura. I serà de nou la ciutadania qui esculli l'ordre que ocuparan cadascuna de les persones en la llista definitiva. Tothom hi podrà votar. I per a garantir la transparència del procés, hem constituit una comissió de garanties formada per persones no vinculades amb ICV de Cerdanyola, i caracteritzades per a tenir cert prestigi en el seu àmbit professional o social. Joan Botella, Arcadi Oliveres, Mercè Garreta, Daniel Banyuls, Roser Pérez, Isidre Grau i Dolors Lázaro, s'encarregaran de supervisar el procés.

És un procés inèdit a nivell estatal per una ciutat de les dimensions de Cerdanyola. ICV de Sabadell, per exemple, també fa un procés similar, però només pels 10 primers llocs de la candidatura.

Però és que, a més, la llista que avui s'ha presentat està formada per 22 persones, 13 de les quals són independents i només 9 són militants d'ICV. Una altra manera d'obrir-se a la ciutat, de fer una candidatura plural i representativa del que és avui Cerdanyola.

Aquest procés, que pot tenir els seus defectes, que segur que els té, està sent vist amb molt de recel per part de la resta de partits polítics. Diuen que es tracta d'un procés fals de participació o que ICV utilitza de manera partidista les entitats de la ciutat.

Diuen, alguns, que és un procés fals de participació ciutadana ja que només donem la possibilitat d'ordenar la llista. I ho diuen aquells que estan fent les llistes a la manera clàssica de tots els partits (i que també feia ICV fins ara): amb secretisme, tancats a les quatre parets del seu local i, òbviament, sense deixar decidir (m'atreviria a dir que ni a la pròpia base) l'ordre de ni un sol dels llocs de la llista electoral.

Diuen, alguns, que ICV utilitza de manera partidista les entitats de la ciutat i ho diuen pel fet que algunes persones que formaran part de la llista vénen del teixit social de Cerdanyola. Aquest argument fa un tuf elitista preocupant, ja que ve a dir que els membres de les entitats de Cerdanyola no tenen la capacitat suficient de decidir el que volen fer amb la seva vida i que es presten a ser manipulats.

El que concloc de tot això és que hi ha qui té por. Hi ha qui no té les coses gens clares de cara al 22 de maig. Perquè la llista d'ICV serà, més que mai, una llista de ciutat, no de partit. I perquè serà, a més, una llista decidida fora de les parets del local d'ICV. I avui, a Cerdanyola, pocs partits tenen capacitat de fer això. De fet, només un.

2.0, nou actor de la política internacional

2011-02-11T21:17:00.002+01:00

Els esdeveniments recents a Tunísia i Egipte ens presenten, definitivament, el 2.0 com un nou actor de la política internacional.

Amb la revolució del 2.0 els autoritarismes tenen menys impunitat.

Amb la revolució del 2.0 els governs occidentals tenen menys marge per a la hipocresia.

Anticicló

2011-02-07T21:16:00.004+01:00

Ja que avui s'ha demostrat que un anticicló és suficient per a suspendre l'aplicació d'una normativa injusta i/o negativa i, aprofitant que el tindrem sobre nostre fins dissabte, m'atreveixo a suggerir a les autoritats competents que aquests dies poden aprofitar per suspendre:

- L'aplicació de la reforma laboral.

- Els acords concordataris amb el Vaticà.

- La Llei Sinde.

- Les dotacions pressupostàries a la Casa Reial.

- Les dotacions pressupostàries a l'exèrcit.

- La llei de partits.

- La protecció fiscal a les sicav.

- La vista grossa amb els paradisos fiscals.

- La impunitat de les companyies de telefonia.

- La llei d'estrangeria.

- La jubilació als 67 anys.

- L'eliminació del programa contra la violència de gènere del Departament d'Interior.

- La campanya de promoció de les mútues privades de salut que s'està duent a terme des de la conselleria de salut.

- ... (afegiu-hi el que considereu oportú).

PD: Molt em temo que acabar amb tertulians inútils requereix molt més que un anticicló.

Paracaigudisme polític

2011-02-07T14:28:00.006+01:00

Si jo fos del PSC de Barcelona, votaria l'Hereu.

Els paracaigudistes polítics mai m'han fet bona espina.

Comunicació

2011-02-06T23:56:00.008+01:00

Feia temps que no feia sessions de formació. Vull dir, sessions en les quals jo era el formador. La darrera vegada, que jo recordi, va ser quan dedicava part de la meva jornada laboral a donar sessions de formació a aturats/des de llarga durada i a gent jove que venia de situacions de fracàs escolar. No eren, en general, sessions agradables. Les situacions que vivien la gent que (obligada) feia aquells cursos no éren fàcils. I allà apareixia jo, amb 25 o 26 anys, a explicar-los què era una nòmina, què eren els sindicats, com s'havien d'asseure davant d'un ordinador per a no tenir mal d'esquena, quins eren els seus drets laborals... I això molts cops a gent de 50 anys que portava més d'un any a l'atur. Més d'una situació de tensió es va generar en aquells cursos. Comprensible.

Ahir a la tarda vaig tornar-hi. Res a veure, però. Ahir tocava fer una sessió de formació en temes de comunicació a caps d'agrupament d'Acció Escolta de Catalunya. Totalment diferent, doncs. De totes maneres, he de comfessar, que anava amb certs nervis. Qüestió de timidesa, suposo.

Al final de la sessió tenia, i tinc encara, dubtes de si els va servir de res el que vaig explicar. Tot i això, jo m'ho vaig passar bé. Perquè, al final, més que parlar, vaig escoltar. Vaig escoltar com van ser ells i elles mateixes els que van acabar descobrint quins són els dèficits i quines són les prioritats en comunicació dels seus agrupaments. I van ser elles i ells mateixos els que van acabar relacionant elements com comunicació, comunicació interna, organització, comunicació externa, valors, twitter, facebook, gestió de conflictes, relacions humanes, i altres aspectes, tots ells interelacionats. Aspectes que són, en bona part i en conjunt, els motors de les entitats.

I tot això, envoltat de gent amb fulard. Jo, que sempre els havia vist com l'enemic. Però això ja és una altra història. O no. Perquè, com va dir la Pili de l'AE Lola Anglada, un dels problemes de l'escoltisme és que no ha sabut comunicar de manera positiva el seu fulard i el seu "uniforme". La gent ens veu i pensa que som militars, deia. I part de raó té. Així doncs, hi ha feina per fer.

Immobilisme polític

2011-01-30T09:37:00.004+01:00

Assistim aquests dies a una de les grans contradiccions que està afrontant el govern de CiU. I és que ha de fer malabarismes mediàtico-polítics perquè ha vist que, després de mesos de demagògia electoralista, la mesura de la limitació a 80 km/h en determinades zones, no només és eficaç, sinó que és necessària. Ara, doncs, CiU ha de fer veure que retira la mesura, sense fer-ho en realitat. Maquillatge polític, vaja.

Per què? Perquè, com es justificaria que un "govern dels millors" el primer que fa és saltar-se una promesa electoral?

L'objectiu d'aquest post, però, no és parlar dels 80 km/h. A hores d'ara, ni l'inefable Felip Puig, ni Lluis Recoder, ni Artur Mas, poden negar que la mesura era encertada. El que crida l'atenció (o no) és la immobilitat dels partits polítics que fa que els sigui impossible dir: "doncs sí, ens equivocavem. La mesura era positiva, per tant la mantenim". Al marge de, en aquest cas, guanyar qualitat ambiental i estalviar-nos unes quantes víctimes mortals, amb un exercici de transparència i de reconeixement d'errors, no es guanyaria credibilitat? No aconseguirien, ni que sigui una mica, 'humanitzar' la política?

Digueu-me innocent, però crec que el dia que els partits polítics s'atreveixin a fer passes d'aquest tipus, la política guanyarà credibilitat. I si la política guanya credibilitat, voldrà dir que la política s'acostarà al que ha de ser: una activitat destinada a millorar la vida de les persones.

Pinten bastos: Hegemonia mediàtica i política de la dreta

2011-01-25T00:32:00.003+01:00

Si hi ha alguna cosa pitjor que l'hegemonia política de la dreta, és l'hegemonia mediàtica de la dreta. D'exemples en tenim, per desgràcia, cada dia.

El vam tenir durant la vaga general del 29-S, moment en el qual l'hegemonia mediàtica de la dreta (i d'alguna suposada esquerra) va fer creure que l'enemic no era la crisi econòmica sinó els sindicats.

El tenim en el debat sobre la suposadament degradada i incívica deriva de Barcelona. La dreta mediàtica i política ha col·locat en aquests paràmetres, inexistents i irreals, el debat sobre Barcelona (he viscut tres anys i mig al barri de Baró de Viver, i porto els darrers tres anys i mig a Ciutat Vella, per tant, sé del que parlo). Lakoff diria que la dreta ha manejat els marcs comunicatius com ha volgut, i l'esquerra majoritària com (gairebé) sempre s'ho ha mirat sense reaccionar. O fins i tot fent-li el joc al discurs dels altres. I sóc de l'opinió que si algú que es diu d'esquerres fa seu el discurs de la dreta, una de dues: o és de dretes i es disfressa amb un fals progressisme, o fa gala d'un tacticisme electoralista poc digne de ser d'esquerres. Però això és un altre debat. O no.

I el tenim aquests dies amb el debat sobre el desallotjament del cinema Balañá que es va fer per part dels Mossos d'Esquadra dissabte passat. És alarmant la política mediàtica de no qüestionament d'absolutament res, de no contrastar cap tipus d'informació. De manipular. De Manipular, amb majúscules. Vull dir, que esperava que algú, en els mitjans de comunicació es pugués arribar a qüestionar, ni que fos un moment, per exemple, què és pitjor per a la societat: que un edifici sencer de la Via Laietana porti 10 anys sense ser usat i amb un cartell en el qual s'hi pot llegir "Pròxima reforma", o que 300 o 400 persones ocupin durant unes hores aquest espai indecentment abandonat. Lamentablement, només he sentit una veu discordant: la de l'Andreu Mayayo. Això sí, a les 23h. de la nit, a BTV i, òbviament, al mig d'una colla de tertulians defensors de l'ordre i l'autoritat que, sembla, s'ha establert al nostre país en els darrers mesos. No sóc tant ingenu per a pensar, d'altra banda, que algú de l'hegemonia mediàtica s'arribés a preguntar qui era la gent que estava dintre del cinema, què reivindicava i com actuava. No. Tots anti-sistema. Tots violents.

Per cert, tampoc estaria de més que algú analitzés els termes que es fan servir en política i en comunicació. Ho dic perquè ningú qüestiona que en Felip Puig, flamant mà dura del govern dels millors, faci servir la paraula "tolerància 0" (contra els okupes, no contra Millets, Alavedres, Prenafetes i altres espècies similars). Anem al diccionari i busquem el significat de "tolerar":

Suportar en els altres quelcom que hom desaprova, usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho.

I em pregunto jo, qui és el Conseller d'Interior, o qualsevol altra persona, per a tolerar o no tolerar? Per a aprovar o no desaprovar? Per a ser indulgent o no? Quina autoritat moral té que el fa ser superior a la resta de mortals?

En fi. Pinten bastos. I el pitjor és que molts s'ho miren sense moure's. O movent-se cap a la dreta. I així els va. Així ens va.

Violència masclista

2011-01-21T19:34:00.004+01:00

La gent que em té agregat al facebook, ja sap el que em va passar fa un parell de nits. Per a qui no ho sàpiga, reprodueixo el que vaig escriure allà:

A la 1h. de la nit truquen a la meva porta, amb cops forts. Jo callat com un cagadet. Tornen a picar. Glups. I em diuen des de fora que obri. Jo m'aixeco i pregunto qui és. Policia, em diu. Oh, my God! Vaig cap a la porta i obro. Dos polis que es queden estranyats quan em veuen. Em pregunten si és el pis tal del carrer qual. Sí. Em pregunten si visc sol. Sí. Em pregunten si no visc amb cap noia. No. Em pregunten quan temps fa que visc allà. Des de l'abril. Em pregunten si abans de viure-hi jo, hi vivia una dona. Crec que sí, crec que hi vivia una noia.

Doncs t'informem que ens ha trucat un home dient que anava a matar a la seva dona, que li faria quatre punyalades, i que la seva dona viu a aquesta adreça. I hem vingut a avisar.

Quan vas entrar al pis vas canviar el pany? No. Doncs vigila i estigues atent aquesta nit perquè pot venir el tio aquest. Per qualsevol cosa, truca al 112. Al 112? Sí. D'acord.

M'he passat la nit sentint sorolls. Però el psicòpata no ha vingut. De moment.

La darrera nit tampoc ha vingut.

Però el que volia comentar aquí, són un parell de pensaments que m'han vingut aquests dies arran del que va passar.

El primer és el de l'autèntica transversalitat, per a dir-ho d'alguna manera, de la violència de gènere, o de la violència masclista. Em suggeria la Maria, que el que m'havia passat podia ser l'argument d'una campanya contra aquest tipus de violència. Amb un eslògan tipus "la violència masclista també et pot afectar a tu", encara que no hi tinguis res a veure. Com a mínim directament. I és que una possible confusió d'adreça o un simple canvi d'adreça (que suposo que és el que ha passat), pot fer variar totalment les coses i convertir-te a tu, també, en víctima.

I el segon, i sens dubte més important, és que no em puc ni imaginar el terror que han de sentir les dones que sí estan realment amenaçades, que cada nit tremolen quan senten sorolls estranys a prop de casa seva, que cada dia s'atemoreixen quan veuen ombres que les persegueixen pels carrers o que cada dia, en arribar a casa, saben que poden ser víctima de la violència masclista.

Estadístiques

2011-01-17T11:51:00.002+01:00

Miro les estadístiques d'accés a aquest bloc i veig que el terme a través del qual entra més gent a aquest bloc és, ni més ni menys, que el nom de "Salvador Sostres".

I em pregunto, què he fet jo per merèixer això?

El poder de les paraules o la paraula com a arma

2011-01-14T15:58:00.006+01:00

En més d'una ocasió tinc dubtes que aquells que tenen el poder d'emetre el que s'acaba anomenant "opinió pública", siguin conscients del poder que tenen. Sobretot si compten amb un mitjà transmissor potent i amb influència.

En una època on la sobreinformació es converteix, sovint, en desinformació i manipulació, aquest poder esdevé, segur, més perillós i, alhora, difícil de controlar. L'ús de l'agressivitat i la violència verbal s'està convertint, lamentablement, en un denominador cada cop més comú en aquesta societat de la desinformació. Diu Ramon Lobo en un article al País que "crece la sociedad de la desinformación. Una mayoría de los ciudadanos prefiere refrendar sus prejuicios y no saber qué sucede a su alrededor. Prosperan los medios-agitación que fomentan sin datos ni pruebas el discurso maniqueo".

Exemples com aquest el trobem en tots els camps que vulguem. Des de camps aparentment poc trascendentals (i remarco la paraula "aparentment") fins a camps que realment ens han de fer repensar-nos una mica. O molt.

Que el diari Marca, el dia després del lliurament de la Pilota d'Or a Messi i del títol d'entrenador de l'any a Mourinho, tituli "Dos gigantes y un anti-español" pel fet que aquests guardons no anessin a mans de Xavi, Iniesta i Del Bosque, no és gratuït. Busca generar un estat d'opinió col·lectiu que faci pensar a la massa lectora de la premsa esportiva (que, tot sigui dit, és una massa considerable), que hi ha un complot anti-espanyol en les instàncies esportives internacionals. El lector acrític (que, tot sigui dit també, sol ser el majoritari) s'empapa d'aquest missatge. I ja tenim conflicte. Com a mínim latent.

Un altre exemple. Des de mitjans conservadors i des dels sectors més reaccionaris de la jerarquia catòlica espanyola, es va atacar durament, de paraula, l'actor Leo Bassi pel seu espectacle "La revelación". Dies després algú posava un artefacte explosiu al teatre on l'italià representava la seva obra.

Més recentment hem tingut el cas de la matança de Tucson. La ideologia ultraconservadora de l'agressor, combinada amb la ideologia de la congressista demòcrata a qui anava dirigit l'atac, fan que els atacs duríssims què prèviament la congressista havia rebut siguin mirats, ara que hi ha hagut sang (i no abans), amb lupa. Polítics i mitjans ultraconservadors havien atacat prèviament i sense pietat aquesta congressista per la seva ideologia. Ja és sabut, per exemple, que Sarah Palin havia marcat amb una diana en la seva web a l'Estat de la congressista atacada, per considerar-la massa d'esquerres.

La responsabilitat en tota aquesta matèria és múltiple: de qui elabora el missatge, de qui el transmet maniqueament i de qui el rep acríticament. Tot i que el receptor és, al meu entendre, qui menys culpes ha de carregar ja que prou feina té per a intentar assumir el torrent d'informació/desinformació a que és sotmès com per a què, a sobre, se li exigeixi capacitat d'anàlisi màxima.

El cas de qui elabora el missatge i de qui el transmet maniqueament és ben diferent. Aquí la responsabilitat és màxima. I, lamentablement, no es posa en qüestió fins que ja és massa tard, com ha passat a Tucson. El que cal exigir, com a mínim, és que de les lliçons se n'aprengui. Tot i que la realitat, en aquest cas, no dóna massa lloc a l'esperança. Segurament el discurs agressiu i, per què no dir-ho, d'incitació a l'odi, ven més. I això sí que compta.

Obligació d'equivocar-se

2011-01-12T20:05:00.003+01:00

Davant d'una situació complicada, les persones tenim dret a equivocar-nos.

Davant de situacions complicades, els governs tenen l'obligació d'arriscar-se a equivocar-se. Encara que, prèviament, s'hagin equivocat reiteradament amb la mateixa qüestió. Si el que està en joc és la pau d'un país, encara més.

Així que esperem que, en aquesta ocasió, tothom sàpiga estar al seu lloc.

Estem per ruptures?

2011-01-07T13:57:00.005+01:00

No sé què és el que s'està coent a l'interior de tot això. Només m'informo pels diaris que (cada cop menys) llegeixo i per internet. Parlo d'això o d'això, per exemple.

I llegit això, i reiterant que no conec el fons del que es planteja, l'únic que em surt és preguntar-me si, precisament ara, estem per ruptures que després puguem lamentar. Ja n'hem tingut unes quantes com per a topar, de nou, amb la mateixa pedra.

Un sense sostre, un gafapasta i Jean-Luc Godard

2011-01-04T10:06:00.003+01:00

Imatge que no té res a veure amb el post. Però és que no hi ha imatge que expliqui el post.

Diumenge. Immersos de ple en les festes nadaleneques. L'escenari: els cinemes Casablanca Kaplan. Uns cinemes que, per cert, conserven encara un toc familiar que els fa ser entre deixats i entranyables. Però, vaja, aquest no és el tema. No. En cartellera dues pel·lícules: Cyrus de Mark Vadik i Film Socialisme de Jean-Luc Godard.

A la cua per agafar entrades, 6 o 7 persones. Jo vaig sol. Hi ha pel·lícules per les quals no m'atreveixo a enganyar a ningú per a què m'acompanyi. Vaig a veure la de Godard. Per a què us feu una idea, el més comercial que ha fet Godard en els darrers anys és això. Mentre esperem que ens donin l'entrada, entra al cinema un ésser estrany. Un sense sostre. Amb tres bosses de plàstic plenes de coses a cada mà. I, sí, per molt progres que siguem tots els que fem cua, per molt progre que sigui anar a veure una pel·lícula al Casablanca, la reacció és d'estranyesa. D'incomoditat, diria. Què hi fa aquest aquí?

La cua avança. Agafo entrada. Quan arriba la seva hora, el sense sostre treu diners de la butxaca i agafa una entrada. No sé si per veure Cyrus o Film Socialisme. Jo entro a la sala. Comença la pel·lícula i m'oblido del sense sostre.

A mitja pel·lícula, mentre jo penso que s'ha de ser un cinèfil molt militant per aguantar una pel·lícula de Godard un diumenge de festes, un mudernugafapasta (jo com que més que mudernu, sóc pseudomudernu, encara no he fet el pas de comprar-me unes ulleres de pasta) no resisteix. S'aixeca i abandona la sala. Jo aguanto. Fins al final.

Acaba la pel·lícula. S'il·lumina la sala. Jo penso en el perquè de tot el que acabo de veure a través de la pantalla, penso en si seré capaç de digerir-ho i de treure'n l'entrellat. M'aixeco. I, a la vegada que ho faig jo, unes files més enrere s'aixeca el sense sostre. Amb les seves sis bosses de plàstic.

I no puc evitar pensar que és increïble veure com un sense sostre decideix gastar algunes de les seves monedes en veure una pel·lícula de Godard. I no puc evitar preguntar-me què deu pensar el sense sostre quan veu una de les últimes afirmacions que fa Godard en el seu film: "quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei". I no puc evitar pensar que si, com diu l'Àngel Quintana, "cada cop que Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys", aquest sense sostre, amb el seu gest, segurament fa envellir tota la societat, de cop, vint anys.

Noms que sí fan la cosa

2010-12-29T20:27:00.003+01:00

Joana Ortega promet el seu càrrec "amb l'ajuda de Déu"

Diuen que el nom no fa la cosa. Deixeu-me posar-ho en dubte. El nou govern de CiU ha fet, d'entrada, canvis de noms que defineixen, i molt bé, quina és la cosa que tenim al davant:

- El Departament d'Acció Social i Ciutadania passa a dir-se (en un retorn al segle passat) Departament de Benestar i Família.

- El Departament d'Educació passa a dir-se (en un altre retorn al segle passat) Departament d'Ensenyament.

- I dues Conselleres prometen el seu càrrec (en un retorn a uns quants segles enrere) amb l'ajuda de Déu.

Noms que diuen moltes coses.

Responsabilitat pública vs interessos privats

2010-12-28T00:47:00.003+01:00

Fa un temps vaig criticar que un alt càrrec de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, militant d'ICV, deixés la seva responsabilitat pública per a treballar a una important empresa immobiliària. No posava en dubte la seva honorabilitat, però sí l'oportunitat d'aquest canvi. I és que sóc dels que penso que quan exerceixes un càrrec de responsabilitat pública s'ha de ser molt escrupulós amb el què es fa i com es fa.

No només s'ha de tenir un sentit de l'ètica política i professional sinó que, a més, ha de semblar que es té. I aquest cas és evident que podia generar dubtes.

Avui Artur Mas ha fet pública la composició del nou govern de la Generalitat. I sorprèn que entre els nous consellers hi figuri, amb la cartera de Salut, Boi Ruiz, president de la Unió Catalana d'Hospitals. És a dir, el president de la patronal d'hospitals privats de Catalunya serà, a partir d'ara, el responsable de la política de salut de la Generalitat. Això vol dir que una persona que té interessos econòmics privats en el món de la salut, serà ara el responsable de les polítiques públiques de salut de Catalunya.

Aquesta designació (més enllà del fet que Ruiz és un dels principals defensors del copagament sanitari), és un decisió política molt qüestionable que demostra que el sentit de l'ètica, i els escrúpols, no tothom els té en la mateixa mesura.

Les primeres (i sospitoses) passes del govern de CiU

2010-12-27T13:56:00.005+01:00

Felip Puig, nou Conseller d'Interior

Les primeres passes del govern de CiU demostren una cosa: a qui més mal va fer que ICV-EUiA agafés la Conselleria d'Interior no és a la pròpia ICV-EUiA, sinó a la dreta catalana representada per CiU.

Només cal llegir aquesta notícia per veure que un dels objectius de CiU serà suprimir tres de les iniciatives polítiques més destacades que s'han impulsat des de la Conselleria d'Interior en els anys de govern d'esquerres. Però penso que és obligatori destacar que no són iniciatives qualssevol, sinó que tenen un rerefeons polític i ideològic important.

Una de les obsessions de CiU és acabar amb el límit dels 80 km/h als accessos a Barcelona. Es pot estar d'acord o no, amb la mesura, però el que és objectiu és que és una mesura que ha permès reduïr els índexs de contaminació i els índexs d'accidentabilitat i de mortalitat a les carreteres catalanes. I el que també és objectiu és que ha estat una mesura premiada per la UE. Quins interessos fan que CiU la vulgui suprimir?

Un altre dels cavalls de batalla de CiU és la supressió del codi ètic dels Mossos d'Esquadra i l'eliminació del Comitè d'Ètica. Tant se val que entitats de defensa dels drets humans com l'Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, l'Observatori DESC, l'Institut de Drets Humans de Catalunya, SOS Racisme, Justícia i Pau, l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans o Jutges per la Democràcia, hagin defensat públicament la necessitat d'aquest codi ètic. Quins interessos fan que CiU el vulgui suprimir?

I, el que m'ha sorprès més negativament: CiU vol revisar la instal·lació de càmeres de vídeo a les comissaries dels Mossos. Una mesura que ha permès que vagin desapareixent les falses denúncies per suposats maltractes a les comissaries i , alhora, els maltractes que sí que s'hi podien produir. Quins interessos fan que CiU vulgui eliminar aquesta mesura?

En fi, preguntes que caldrà respondre i que fan que les primeres passes del govern de CiU siguin, com a mínim, sospitoses.

Què és la laïcitat?

2010-12-21T00:58:00.002+01:00

Aquest és el vídeo que hem produït des del Moviment Laic i Progressista, en col·laboració amb La Fábrica de la Tele.

Una manera prou pedagògica i entenedora d'explicar què és la laïcitat.

Un any després

2010-12-16T10:57:00.006+01:00

Avui fa un any de la moció de censura que van presentar PSC i CiU a l'ajuntament de Cerdanyola i que va fer que es formés un nou govern, encapçalat per Carme Carmona, i que el grup d'ICV-EUiA, després de gairebé set anys, passés a l'oposició.

No és objectiu d'aquest post fer repàs ni dels set anys de govern anteriors a la moció de censura, ni de l'any que hem viscut des d'aquella data. Això segurament requerirà més perspectiva històrica per a valorar-ho amb un mínim d'objectivitat. No crec que sigui bo caure en frases fàcils, com hem fem tots plegats de manera bastant habitual. L'Antonio Cárdenas (l'oblidat candidat del PSC en les darreres eleccions) solia dir en els plens municipals que Cerdanyola no havia nascut el 2003 (any en el que ICV-EUiA va assolir l'alcaldia). Tenia raó. De la mateixa manera que segurament tindran raó els que creguin que és absurd fer discursos que pràcticament et volen fer creure que el sol va sortir a Cerdanyola per primer cop després de la moció de censura de l'any passat.

Cada afirmació d'aquest tipus allunya més la política de la realitat. I més encara quan s'han fet en una legislatura que, a nivell polític, no ha estat bona. Les coses bones que s'han fet a la ciutat, que se n'han fet moltes, i que se'n continuen fent, s'han vist sovint tapades per les males relacions i les males formes de fer política. I aquí la responsabilitat és col·lectiva i compartida. Segurament uns pensaran que és més responsabilitat d'uns que dels altres, i altres pensarem que és més dels altres que dels uns. Però en tot cas és compartida.

El que fa evident la realitat dels darrers anys, no només a Cerdanyola sinó a tota Catalunya, és que es necessita donar-li una volta a la política. Com? Doncs no ho sé. És molt senzill parlar de "renovació de la política", però aquest és un terme buit si no té una aplicació concreta. Ha d'anar més enllà d'una renovació generacional. Una cara nova, de per si, no vol dir res. Igual que una cara coneguda, tampoc. Ha d'anar més enllà d'això.

A ICV de Cerdanyola s'està fent un intent. Es va fer una prova pilot amb l'elecció del cap de llista. Segurament és difícil vendre com a "renovació" un procés polític que significa escollir un cap de llista que ja ho ha estat en unes quantes eleccions. Qui dirigeixi la crítica cap aquí tindrà part de raó. Però la prova pilot consistia en aconseguir que l'elecció la fessin, no només militants d'ICV, sinó que fos oberta a la ciutadania. Sense que el procés fos excessivament publicitat, hi van participar 600 persones. Gairebé 500 de fora d'ICV. Ara el procés que encetem és un altre. Més ambiciós i arriscat, segur. Es tracta de sotmetre l'ordre de candidats i candidates que formaran la llista de les eleccions municipals, a la votació de la ciutadania. Si el procés surt bé, més enllà dels resultats de les eleccions del mes de maig, haurà estat un èxit i una experiència a tenir en compte.

Aquesta experiència que encetem ara a ICV només és això, una exeperiència. Però és una més de les que poden, encara que sigui mínimament, moure una mica les estructures excessivament rígides de la política i, així, engrescar una mica a una ciutadania que, ara per ara, no té massa arguments per a estar-ho.

La política i la saviesa popular

2010-12-13T21:08:00.004+01:00

Diuen The Pinker Tones en un dels seus temes que "la sabiduría popular es más popular que sabia". Per un cop discreparé. Encara que sigui només un cop.

I és que aquests dies segur que més d'un està pensant en un dels refranys més populars: amb aquests amics no calen massa enemics.

Montserrat Tura, número 2 del PSC, pocs dies després del desastre electoral critica obertament la campanya del seu propi partit.

Josep-Lluís Carod-Rovira, vice-president en funcions de la Generalitat i ex-cap de llista d'ERC, demana la dimissió del seu actual cap de llista pocs dies després de la patacada electoral.

Avui, Ernest Benach, número 2 d'ERC en les darreres eleccions, també s'apunta a demanar la dimissió del seu propi cap de llista.

Noti's que el mitjà escollit per a fer aquestes declaracions no és casual. Diguem que a can Godó, que seria tant com dir a can Còrsega, es freguen les mans amb tot això. Per això, tot i que he començat el post recordant el refrany dels amics i els enemics, crec que el més adient és mencionar aquell que ens recorda qui són els primers en abandonar un vaixell quan s'enfonsa.

Harinezumi 5: Blanc sobre negre

2010-12-13T18:22:00.003+01:00

Creuant dades

2010-12-09T15:34:00.002+01:00

Segons el darrer baròmetre del CIS, al 39% dels espanyols els agrada poc o gens la democràcia. Mentre que la institució més valorada són les forces armades.

Per si de cas, prefereixo no creuar les dades. Encara m'espantaria.

Ha mort l'Ignacio Laguna

2010-12-02T12:05:00.003+01:00

Foto: Cerdanyola.info

Ha mort el Laguna. Poques paraules es poden dir. Polític, sindicalista, idealista, lluitador. Persona. Sobretot persona. Fins fa ben poc encara se'l podia veure amb el seu vell cotxe pels carrers de Cerdanyola.

A mi em va captivar fa uns anys quan, juntament amb el Jesús Hernández, ens encarregavem de la coordinació d'entrevistes entre persones de Cerdanyola i el Toni Morral. Captivava per la senzillesa amb què parlava de la seva vida. Parlava d'immigració, de sindicalisme, de Cerdanyola, de política, de Catalunya, d'Andalusia, de justícia social. Va fer seves totes les lluites que considerava justes. Des de la lluita contra el franquisme, fins a la lluita per aconseguir una residència per a la gent gran de Cerdanyola.

L'Ignacio Laguna. Un home digne com pocs.

Gràcies al bloc de l'Elena Planas, us deixo aquí un testimoni del que era (és) l'Ignacio Laguna. És una entrevista que li van fer a Cerdanyola Ràdio quan li van donar la medalla d'honor de Cerdanyola:

L'incompliment més ràpid de la Història

2010-12-01T00:49:00.003+01:00

Quan ho he llegit, no m'ho creia. Però és cert. CiU no ha trigat ni 48 hores per fer el primer incompliment electoral. I no és un incompliment qualsevol.

El 25 de novembre, La Vanguardia publicava això: "Mas apuesta por aplicar el concierto económico en 2013".

5 dies després (és a dir, només 2 dies després de guanyar les eleccions i quan, per tant, ja no tenen amb qui passar comptes perquè la gent ja els ha votat), a la mateixa Vanguardia hi podem llegir això: "Felip Puig ve inviable el concierto económico a la vasca para Catalunya y apuesta por el modelo alemán".

Lamentable rècord el d'aquest incompliment. Quin serà el proper?

Reflexions post 28-N

2010-11-29T17:22:00.005+01:00

Reflexions breus, improvisades, no definitives (i inútils) per després del 28-N. Dirigides als partits d'esquerres.

Dirigida al PSC: Queda clar que si ets un partit d'esquerres que aplica polítiques de dretes, la gent d'esquerres et deixa de votar. Per votar a una còpia, voten l'original.

Dirigida a ERC: Cal reflexionar, penso, sobre el fet que investir un president no nascut a Catalunya sigui una de les causes que et fa perdre la meitat de l'electorat.

Dirigida a ICV-EUiA: Cal reflexionar, penso, sobre per què en un moment de clara davallada de PSC i ERC, ICV-EUiA no va cap amunt.

Urnes obertes, moment de l'esperança

2010-11-28T09:05:00.002+01:00

Fa uns anys vaig viure una campanya electoral brasilera. El millor eslògan era el del PT: "A esperança venceu o medo". L'esperança va vèncer la por i Lula va ser president.

Avui, a Catalunya, és el moment del verd esperança i les solucions d'esquerres.

Les urnes ja estan obertes.

I si?

2010-11-27T09:11:00.003+01:00

I si perdem els complexes?

I si perdo la por?

I si deixem de fer en funció del que diuen que hem de fer?

I si sóc jo mateix?

I si demostrem que hi ha altres maneres de fer les coses?

I si dic el que sento?

I si demà donem la campanada?

I si creuo la cruïlla?

I si...

I si comparem? (2)

2010-11-25T10:18:00.002+01:00

I si comparem? (1)

2010-11-25T08:21:00.001+01:00

Per bon camí

2010-11-24T17:15:00.003+01:00

Milito a una organització que no agrada a la dreta catalana.

Treballo i milito a una organització que no agrada a la dreta espanyola.

Per bon camí.

Freddie Mercury, 19 anys després

2010-11-24T00:01:00.001+01:00

Aquí va el meu homenatge anual a Freddie Mercury. El més gran. Avui fa 19 anys que va morir.

"Teo Torriate (Let us cling together)". Una de les menys conegudes però més emotives peces de Queen. Forma part del disc "A day at the races". Gran, gran. La cançó és de Brian May, però el torrent Mercury sempre és present.

29 minuts i 1 segon

2010-11-23T10:50:00.003+01:00

En 29 minuts queda clar quina és l'opció d'esquerres i quin és el millor candidat.

No cal dir res més.